Així com estem assistint al blindatge de la institució monàrquica a l’ull de l’huracà, en un esperpent del vassallatge, amb un sabó reial, que donen president i ministres, diuen que socialistes, que paguem totes i tots, sabó i càrrecs. Un sabó que regalima per l’espai públic i amb el qual volen fer-nos caure en els seus paranys de mentides per evitar que caigui la corona corrupta. D’aquesta manera també tant PSOE com PP, gràcies a la fina divisió de poders que afina segons les seves simpaties i interessos de torn, curiosament molt coincidents, ha impedit que Martín Villa hagi declarat fins ara malgrat que ell sempre s’ha mostrat cínicament disposat a fer-ho. I és que protegir a Juan Carlos, a Felipe i a Martín Villa, entre d’altres, és protegir la transició i la ruleta trucada d’aquesta democràcia del casino de l’oligarquia. Una ruleta de desgràcia, que no van deixar desbancar en nom de la justícia social a la República democràtica i on la banca insaciable continua guanyant.
Martín Villa va jurar els Principios del Movimiento com ho va fer l’emèrit Juan Carlos, que el 1979 va condecorar a qui va ser Governador Civil de Barcelona mentre es torturava amb sadisme i a dojo a Via Laietana, amb la Gran Cruz de la Real y muy Distinguida Orden de Carlos III. Juan Carlos va deixar a contracor el pròsper negoci, que li va traspassar el dictador, al seu fill Felip i aquest seguint el costum del Regne d’Espanya d’emparar els botxins va condecorar al rei dels consells d’administració d’empreses estratègiques, Martín Villa, el 2017. El responsable del 3 de març, dels Santfermins 78 i dels atacs de falses banderes, de les ferides i morts als carrers de Catalunya i de tot l’estat espanyol. Felipe li va concedir un premi per ser un dels diputats membre de las Cortes Constituyentes, mare de la Constitució del 78, la que va segellar el lligat i ben lligat i va posar la cirereta enverinada en forma de corona al pastís que es continuen menjant els que mai han passat gana.
Martín Villa va ser cap del Ministeri de la Governació al qual li van canviar més tard el nom per Ministeri de l’Interior, dins la línia de l’operació maquillem el franquisme. Com ministre tenia sota el seu comandament a tot l’elenc de repressors policials del franquisme, molts d’ells no només no retirats del servei i jutjats gràcies a la llei d’Amnistia, sinó que van ser premiats i condecorats per Martín Villa. Així van continuar amb les seves sàdiques carreres com salvadors de la pàtria, un cop més, aquesta vegada en la lluita bruta contra el terrorisme constituint-se en braç armat i torturador de la plantilla del terror d’estat, pagat pels fons reservats del clavegueram del bipartidisme. Aquests van continuar amb la tradició proporcionant víctimes al TOP rebatejat com Audiència Nacional el 1977. Sense oblidar tots els grups de feixistes que amb total impunitat ferien i mataven antifeixistes gratis.
No sabem si Martín Villa arribarà a declarar aquest cop, si la seva declaració tindrà cap conseqüència, però sí sabem que li fa mal al sistema no defallir. Un sistema fill de la falsa reconciliació nacional, imposada a cop d’oblit i mentida, de la humiliació de les víctimes del franquisme i la transició, víctimes de crims de lesa humanitat imprescriptibles. Recordem que els colpistes van matar antifeixistes, van assassinar la veritat i que la seva mà encara ens emmordassa amb les fulles de l’arbre del terror que van plantar i que encara ens reprimeix perquè ens tapa el bosc de la resistència. La Causa 4591/2010 formada per centenars de querellants és una part de la lluita per trencar amb aquesta xacra d’impunitat, més enllà del resultat, tot el camí recorregut i el que hem de recórrer encara pagarà la pena.
Rodolfo Martín Villa, falangista de pro, radical transformista, sempre ha estat a l’arrel del problema d’aquest estat fallit de nom Espanya. Actor polític i econòmic transitant al més pur estil portes giratòries i corrupció marca del Regne. Escriptor d’excepció de la història que mai van poder escriure les vençudes, les persones amb principis que no es van deixar convèncer pels cants de sirena de la democràcia que patim, jove però decrèpita, que ens llença contra les roques de la desmemòria per esclatar-nos contra l’obediència deguda del seu punt final.
Estos últimos meses hemos estado escribiendo cartas a nuestras víctimas, cartas llenas de verdad, justicia y reparación, de emoción, llenas de valores humanos, republicanos, revolucionarios porque es humano rebelarse contra la injusticia, es un deber y un derecho. Este epistolario de amor y respeto a nuestras víctimas del franquismo y la transición constituye un homenaje a su compromiso, su coraje, sus ideas, sus vidas y sus sueños.
Mientras nosotros nos dedicamos a defender los maltrechos derechos humanos con la palabra, otros se dedican a escribir cartas envenenadas que atacan a la dignidad de nuestras víctimas, que ponen de manifiesto que la serpiente del estado sigue poniendo sus huevos de miseria moral, sigue reptando sibilina defendiendo el legado del dictador y muerde a quien quiera derribarlo inoculándole el veneno del estigma social. Es la misma centenaria sierpe guardiana de la injusticia que ahora muda su piel bicolor a ritmo electoral bajo el signo de la corona.
La carta pretoriana de los expresidentes del Reino de España y de los sindicatos del Régimen pone de manifiesto que vivimos en estado permanente de desvergüenza. Es una carta no de apoyo a Martín Villa es una misiva para defender el cortijo de la transición, salvar sus muebles y blindar a sus señoritos y capataces. Las loas infectas hacia el que fuera falangista de pro, cargo público en dictadura y transición, hombre rico por la gracia de la puerta del eterno giro en pago a los servicios prestados, no se puede tildar más que de miserable.
Pero estas cartas del oprobio ponen en evidencia la fragilidad del sistema, demuestran que la querella argentina más allá de su resultado final es un instrumento valioso de justicia y democracia, tanto es así que en éstas hay un intento de intimidación a la jueza Servini. Con este apoyo a uno de los suyos han querido enseñar el prepotente pero fláccido músculo patrio a una República independiente desde 1816, que sí hizo sus deberes tras sufrir una dictadura.
Alabar a Martín Villa es sustentar el Régimen del 78 al que sus excargos se aferran como a tabla de salvación en medio de la tempestad fruto de la semilla de rabia, que ellos en su eterna arrogancia siguen sembrando. Un amenazante maremoto antimonárquico y antifranquista, porque en el 2020 todavía es necesario luchar contra los vicios de la dictadura. Estas cartas nos han enseñado las ajadas bambalinas que tras el escenario de la pseudodemocracia española anuncian el desgaste de sus tramoyas y esperamos que la caída definitiva del telón. Mientras el estado se pone la medalla haciendo gala de su generosidad no impidiendo esta vez la declaración de Martín Villa, nosotros denunciamos sus crímenes.
Hoy acusamos a Martín Villa, pero también a González, Aznar, Zapatero y Rajoy como artífices, autores necesarios, cómplices y encubridores de la impunidad, que tanto daño sigue causando a víctimas y familiares. Hoy denunciamos su indecencia y les decimos como les dijimos a quienes ellos siguen amparando que no pasarán.
Carta a Gustau de la nostra Xarxa.
Gustau, ets tan jove i estàs tan ple de vida als teus setze anys que parlar-te de mort és dolorosament imperdonable. Ens fa mal al cor i a l’ànima fer-te arribar aquesta carta i no poder fer res per canviar el teu destí. Malauradament no ets el primer jove antifeixista que ha sortit de la infantesa per convertir-se involuntàriament i de forma tràgica en estendard de la lluita pels drets humans. Ens ha colpit veure el teu cos inert estès a terra al carrer Ferran de Barcelona víctima de la repressió policial l’11 de setembre de 1978, fotografia d’un assassinat d’estat. Ens afligeix que la teva militància contrària als Pactes de la Moncloa, que ens duran a un camí d’impunitat disfressada de progrés i democràcia, ens dol que les teves reivindicacions per la llibertat de i a Catalunya, mentre ben bé tothom havia claudicat sense resistència a la transició, ens fa molt de mal que sigui encara una digna lluita a dur a terme contra un sistema monàrquic ben podrit de corrupció.
Gustau no has restat a l’oblit encara que com a víctima d’aquest període vergonyós, que no finalitza, no tens el lloc que et mereixes a la memòria col·lectiva, com desenes de morts de l’amnèsica transició, tancats amb pany i clau al calaix de la impunitat, que com tu esperen justícia.
La bala que et matarà sortirà d’una pistola comprada per l’estat espanyol, el policia nacional que et dispararà està a les ordres del ministre Rodolfo Martín Villa, senyor dels carrers l’any de la teva mort i responsable de la persecució i eliminació de la digna dissidència antifeixista contra el franquisme sense Franco.
La teva família tindrà una amorosida cura del teu record i una posició combativa per la reparació que us deuen, formant part de la causa oberta a la República Argentina contra els crims de lesa humanitat del franquisme i la transició. I et demanaràs què com és això. La resposta és perquè al Regne d’Espanya en el que encara vivim, les víctimes antifeixistes no tenen dret a la justícia. I t’estranyarà molt que sigui a l’Argentina, que tu coneixes com una dictadura militar, la que ara sigui una democràcia capaç de jutjar els seus crims d’estat, la que et doni empar. Volem dir-te que el teu cas obrirà les portes de la justícia argentina a altres víctimes assassinades després del 1977, i aquesta victòria és teva.
El dia 3 de setembre de 2020 estarà citat a declarar Rodolfo Martín Villa responsable com ja sabràs de les morts dels obrers de Vitòria i de la mort d’en Germán Rodríguez fa dos mesos per a tu, de les ferides del teu company de militància Jordi Martínez de Foix, que morirà un mes després que tu a les portes de l’aniversari de l’assassinat del President Lluís Companys. Martín Villa serà responsable de la teva mort i de tantes morts anònimes mentre ocupava els càrrecs de Ministre de Governació, més tard d’Interior, com a cap d’unes Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat amb llicència per matar. El cínic Martín Villa dirà que veient qui l’acusa està molt tranquil, està tranquil perquè no deu tenir consciència, decència, ni remordiments. La seva política de persecució de la protesta dels opositors als seus Règims va ser efectiva, ja que transitem per on van marcar aquells contra els que aixecaves la teva veu i les nostres exigències de justícia esdevenen una catifa on es netegen els seus opressors peus.
La Xarxa Catalana i Balear de Suport a les Víctimes del Franquisme i la Transició t’escriu aquesta carta per fer-te saber que acusem Martín Villa, ho fem en el teu nom Gustau, en el nom d’en Vicente, de Germán, Juan Gabriel, Pedro, Francisco, Romualdo, José, Bienvenido, Jordi i de tantes i tants més sense justícia. I li diem que no hauria d’estar tan tranquil perquè encara que no sigui condemnat per la justícia, si tindrà la condemna de la vergonya sentenciada per la veritat La tindrà quan per fi siguem els perdedors qui posem la nostra paraula negre sobre blanc al foli de la història i el seu nom sigui arrossegat pel fang. Aquest és el nostre contracte de veritat, justícia i reparació amb tu i amb totes les víctimes del feixisme espanyol.
Ens acomiadem de tu Gustau amb total gratitud pel teu valent compromís amb les llibertats i amb un bri d’esperança al cor en què la vostra llavor antifeixista germini amb fruits de justícia social i drets pel poble i pels pobles. Continuarem fins a la victòria en nom del vostre sacrifici. Per sempre vius.
Salut company.
Otros nombres por los que esta tarde preguntarán a Martín Villa. Ni olvido, ni perdón. Verdad, Justicia y Reparación.
Germán Rodríguez, tenía 27 años y era hijo de una conocida familia de Pamplona. Murió de un disparo en la frente en pleno centro de la ciudad el segundo día de las fiestas de 1978. En los Sanfermines de 1978, el 8 de julio de 1978 en Pamplona (España), tras el despliegue de una pancarta en favor de la amnistía total, la Policía Armada intervino dejando más de 150 heridos y un estudiante muerto por un tiro en la frente. Esta intervención llevó una huelga general en Navarra y protestas que se extendieron por Álava, Guipúzcoa, Vizcaya y el resto de Navarra. Estos sucesos nunca fueron juzgados.
Los hechos sucedieron a las cinco y diez de la tarde del 3 de marzo de 1976 cuando efectivos de la Compañía de Reserva de Miranda de Ebro y de la guarnición de Vitoria de la Policía Armada desalojaron de la iglesia de San Francisco de Asís del barrio de Zaramaga, populoso barrio obrero situado al norte de la ciudad, a 4.000 trabajadores en huelga reunidos en asamblea. La policía lanzó gases lacrimógenos al interior de la iglesia y disparó con fuego real y pelotas de goma a las personas que salían del recinto. Murieron cinco personas y fueron heridas más de ciento cincuenta.6 Los fallecidos fueron:
Pedro María Martínez Ocio de 27 años de edad, trabajador de Forjas Alavesas, falleció en el mismo lugar de los hechos.
Francisco Aznar Clemente de 17 años de edad, estudiante y operario de panadería, falleció en el mismo lugar de los hechos.
Romualdo Barroso Chaparro de 19, gravemente herido murió poco después.
José Castillo García de 32 años, trabajador de Basa, una sociedad del Grupo Arregui, falleció posteriormente.
Bienvenido Pereda Moral de 30 años, trabajador de grupos Diferenciales, falleció posteriormente.
Vicente Antón era un joven trabajador natural de San Martín de Tábara, Zamora. El 8 de marzo de 1976 tiene lugar en Bizkaia una huelga en protesta por la Matanza del 3 de marzo, en la que paran 150.000 trabajadores. Unas 8.000 personas tratan de hacer una asamblea en Basauri y la Guardia Civil los dispersa utilizando armas de fuego. El joven Vicente es encontrado en el suelo gravemente herido, con un disparo en la cabeza, que le causó la muerte. Tenía 18 años.
Juan Gabriel Rodrigo Knafo era un trabajador de la refinería. El 5 de marzo de 1976 tuvo lugar una manifestación en Tarragona con el lema «Vitoria hermanos, nosotros no olvidamos» que denunciaba la masacre ocurrida en Vitoria tres día antes. Huyendo de la carga policial, tres personas se refugiaron en un edificio de la calle Unió y una de ellas, Juan Gabriel, cayó al vacío al recibir el impacto de una bala de goma disparada por la policía.
Fuente:Wikipedia.
Per posar fi a aquest digne acte de denúncia hem fet una ofrena floral a Gustau, en Marc ha estat l'encarregat de col·locar les flors i la fotografia del seu germà.
Prou impunitat! Volem justícia!
