jueves, 12 de julio de 2018

JUSTICIA Y REPARACIÓN PARA RAMÓN HERRADA DOMÍNGUEZ DESAPARECIDO EN LA GRAN FOSA DE NERVA





Nuestra compañera Flor denunció ante la justicia de la República Argentina la desaparición forzada de su tío Ramón Herrada Domínguez, cuyos restos permanecen sepultados en una de las fosas más grandes de la zona rural del estado español. Según la Junta de Andalucía unas 1500 personas pueden hallarse en el cementerio de Nerva, Huelva.  

 

Flor nos ha comunicado hoy ilusionada que tras más de 7 largos meses después de las catas realizadas en el cementerio de la localidad onubense, por fin, Junta de Andalucía y Ayuntamiento convoca a las familias el próximo día 2 de agosto para informarles de los resultados de los trabajos de excavación. Tanto nuestra compañera como nuestra Xarxa, así como todas las personas que trabajan y luchan por la verdad la justicia y la reparación esperamos que de esta reunión salga el compromiso firme, inmediato e inaplazable de la pronta exhumación de los restos de estas víctimas del fascimo, muchas de ellas mineros que resistieron heroicamente en la Cuenca Minera de Riotinto.



Es una deuda y un deber democrático abrir esta monstruosa fosa dejando constancia de los crímenes de lesa humanidad cometidos. Hacerlo con todo el rigor y profesionalidad que requiere un trabajo tan sensible, siguiendo los protocolos de Naciones Unidas y con la mayor celeridad. Hacerlo para que las personas que guardan en su memoria de manera directa el horror de aquellos asesinatos, puedan antes de morir salir del gran círculo de dolor de las ausencias forzadas, con la reparación que supone recuperar los huesos de sus muertos para inhumarlos con sus nombres y apellidos. Será justicia. 


Información sobre la fosa de Nerva y los trabajos realizados: 



La represión en Nerva:




Declaración de Flor junto a dos compañeros más de nuestra Xarxa en el Juzgado de Cornellà de Llobregat:

miércoles, 6 de junio de 2018

PRESENTACIÓ LLIBRE CASO CIPRIANO A REUS. EMOCIÓ, LLÀGRIMES I REIVINDICACIÓ.

 


La família de Pascual Carrilero, Cipriano Martos, els companys de militància Paquita i Felipe, l'artista Lola Lasurt i l'autor Roger Mateos.


Al Cercle de Lectura de Reus es va fer ahir la presentació del llibre de Roger Mateos sobre la vida i mort d'en Cipriano Martos. En aquest acte van participar a la taula la filla d'en Pascual Carrilero, Ester, l'expresident del Parlament de Catalunya, Ernest Benach i l'autor Roger Mateos, però també en van ser protagonistes el fill de Pascual Carrilero, Jordi, el germà d'en Cipriano, Antonio, i l'alcalde de Reus que va aprofitar per comunicar als presents que es posarà una placa commemorativa al carrer Pubill Oriol, on va viure Cipriano abans de ser torturat a la caserna de la Guardia Civil de Reus. 


Va ser un acte molt emotiu un viatge d'un passat franquista d'una dictadura assassina a un present marcat i impregnat de la repressió i la manca de llibertats d'un règim que la transició no va voler tallar de soca-rel i que fa que la impunitat sigui la carta de presentació d'un Regne d'Espanya, que ens ha obligat a buscar justícia a la República Argentina.


La primera en prendre la paraula va ser l'Ester que nerviosa i emocianada va fer plorar al públic amb el seu relat, el d'una nena espantada, però alhora valenta, aquell estiu del 73. Entre el centenar de presents alguns dels detinguts i també torturats salvatgement, com la Maria Teresa Feliu, en aquella caiguda, que va anar més enllà dels membres del PCE (m-l) i que va afectar a tota la comarca. 
Va fer un petit homenatge a la seva mare, la Teresa Baiget, pel seu coratge, una dona que no es va arronsar davant d'aquells homes que registraven el seu domicili després de la detenció del seu marit i que va agafar les regnes del negoci assenyalada com la dona del comunista. També va voler recordar al seu pare com una persona que va patir molt, no només les tortures, sinó la humiliació d'haver d'acotar el cap davant d'aquells que el van vexar i van provocar la mort d'en Cipriano, una mort que mai va superar.
L'Ester va confesar que sempre s'havia sentit culpable per haver contestat que sí al guàrdia que li va demanar si el cotxe del seu pare era de color butà, després de veure com regiraven la seva habitació demanant-se si la responsable de tot allò era ella.  Va recordar com feia les octavetes amb el seu pare, com ella girava la maneta de la multicopista que va substituir una vietnamita que reproduïa textos il·legibles. L'Ester també ens va fer riure com quan va explicar que a l'endemà de la mort del dictador, el seu pare, després d'una nit de celebració, la va agafar de la mà a ella i a la seva germana i les va portar al col·legi, cosa que no feia mai per motius laborals, a la porta hi era el director que els hi va dir que no hi havia classe, llavors el seu pare li va respondre, les acompaño en el sentimiento i amb les mateixes va girar cua. O com quan va dir que el seu pare no volia que fes classes de religió i que havia de quedar-se amb els testimonis de Jehovà fent arrels quadrades. 
Per acabar va voler agrair de tot cor a aquella gent que va definir com molt valenta el seu compromís i la seva lluita contra el feixisme, moltes presents a la sala.  
Moltes gràcies Ester per compartir amb nosaltres els teus records i sentiments.


L'Ernest Benach va voler començar explicant que quan llegia aquest llibre camí d'Alcalà Meco per visitar la Carme Forcadell va tenir la triste sensació i el neguit, salvant les distancies entre viure en dictadura i en democràcia, que al moment actual hi era present el posit del règim franquista, que ha persistit fins avui i que fa que la impunitat sigui present, des de les medalles subvencionades de Billy el Niño a tants i tants casos d'ahir i d'avui, com la situació dels presos polítics. 
Va remarcar la importància de la memòria històrica, de parlar de justícia que no pas de venjança, de que no es pot banalitzar el franquisme, de la lluita antifranquista i el paper del comunisme en aquesta, i que encara que no ell no era comunista sense les seves militants no s'entendria la Catalunya d'avui. 
També va voler parlar de la importància del periodisme d'investigació, de la tradició i trajectòria d'aquest a Catalunya i de com el llibre del periodista Roger Mateos era un clar exemple del millor periodisme d'investigació, un treball molt bé fet.



Roger Mateos va dir que per ell la presentació a Reus era la més important, ja que allà és on va ser torturat Cipriano Martos i on va trobar la mort després d'una llarga agonia en solitud i custodiat per la Guardia Civil. Roger va convertir els agraïments a totes aquelles persones que van compartir amb ell els seus testimonis, de vegades històries terribles de la repressió soferta, en un homenatge. Molts personatges vius com Bartolo o Miró, que trobareu en aquesta biografia imprescindible. Roger va confessar que li hagués agradat moltíssim poder haver parlat amb Pascual Carrilero, que va morir un dia abans que es presentes la primera querella a la República Argentina el 14 d'abril de 2010. 

Després va prendre la paraula en Jordi Carrilero, fill d'en Pascual, que molt emocionat també va retre homenatge al seu pare, a Cipriano i a tota aquella gent que va tenir el valor de comprometre's amb molt de sacrifici a lluitar per la llibertat. 
Va explicar com l'any 87 una persona grassa i amb bigoti es va apropar a la parada del mercat on treballava el seu pare demanant-li: Qué, te dimos bien eh?, pregunta que va repetir tres vegades fins que el seu pare indignat, i amb molta ràbia continguda de tants anys d'impunitat, va agafar-lo per la roba dient-li que el mataria, però que la gran diferència entre el seu pare i aquell desconegut era que només el va insultar perquè Pascual era una bona persona i no un assassí com els guàrdies que van matar a en Cipriano. Ell, un adolescent llavors, en aquell moment no va entendre l'escena viscuda, va ser la seva mare qui li va explicar que aquella persona era el torturador del seu pare, ja que aquest va guardar silenci. 
Va acabar el seu discurs dient que aquells que els franquistes van assenyalar com terroristes no ho eren pas i llegint les paraules protagonistes del mural que el FRAP va pintar a Reus l'any 73: Ni Franco, ni Rey, ni Yanquis. República Popular y Federativa. Abajo la monarquía del pelele Juan Carlos. 



L'últim en prendre la paraula va ser l'Antonio Martos que nerviós i emocionat va voler traslladar a la dona i els fills d'en Pascual que ell no tenia cap ressentiment pel fet que aquest després de moltes hores de terribles tortures nomenés Cipriano, tot el contrari, que per a ell, ells eren part de la seva família. 
Va començar la seva intervenció reivindicant el paper de la dona i parlant d'igualtat, argumentant que si els seus vots valen igual en uns comicis, han de tenir en reciprocitat els mateixos drets. Va expressar que si una dona portés les regnes del poder hi hauria més benestar i justícia perquè elles han estat qui més han patit les injustícies, ja que han estat assassinades, violades, que han estat les que han sofert més pèrdues familiars i que han estat les pitjor pagades pel règim dictatorial. Va continuar dient que ens van robar a totes i a tots els drets l'any 36 fins a l'any 78, entre cometes, perquè encara dura. Va recordar que a les persones que van atemptar a l'Hipercor o a Vic els hi diuen assassins, llavors com hem d'anomenar a aquells que van executar a persones a les parets dels cementiris?, no podem tenir doble vara de mesurar. Va reflexionar que els torturadors del franquisme amb el seu enriquiment, els seus galons i estrelles han acabat o acabaran al pou mort que tot s'ho empassa, per què no es fa justícia a aquest pou d'assassins?
Va acabar dient que el seu vot era per la pau a la terra, per la justícia i la igualtat de drets.
L'Antonio és un fill del poble, un home senzill, íntegre i molt assenyat que mai ha oblidat el patiment del seu germà i que continuarà lluitant perquè es faci justícia. La seva intervenció va ser molt aplaudida.

martes, 15 de mayo de 2018

EL PLE DE LA VERGONYA. REUS NO TINDRÀ UN CARRER AMB EL NOM CIPRIANO MARTOS.


El dia 14 a Reus vam viure un ple de la vergonya, per molts motius, però en parlarem del que va ser el més colpidor per a la nostra Xarxa. La CUP portava una moció amb una proposta per posar el nom de Cipriano Martos a un carrer de la localitat. La Xarxa va estar representada per companyes i companys arribats des de Barcelona i familiars d'en Pascual Carrilero Carrilero, també querellants a l'Argentina i amics del company de militància de Pascual, Cipriano. 



Va ser llarg i esgotador arribar a la darrera proposta al voltant de les 11 de la nit per haver d'empassar-nos les intervencions d'alguns dels grups del consistori. Tot això en mig d'un circ de tres pistes de Tabàrnia com a claca de Ciutadans i PP, embolcallats en la seva imaginària bandera i com bons patriotes en la bandera del atado y bien atado, que com a republicans, més enllà de com  o d'on ens sentim, no ens representa. I parlem d'aquesta gent en el nostre context de defensors dels drets humans que treballem per la veritat, la justícia i la reparació de les víctimes del franquisme i la transició, perquè mentre es donava lectura a una proposta contra el feixisme, l'odi i la xenofòbia aquesta gent reia i mostrava diferents cartells que ens posaven davant els ulls amb una manca de respecte pels presents que volien honorar les víctimes del feixisme en peu, en silenci, amb una dignitat i solemnitat que en contrast amb l'actitud de befa d'aquells que no tenen ni humanitat, posava la pell de gallina.





Si anem a l'actitud dels polítics, voldríem parlar de dos grups en concret, de Ciutadans i de PDeCAT. De Ciutadans ja es podia esperar una negativa com va ser també la del PP, però els seus arguments contra aquesta petició barrejant terrorisme amb la qüestió plantejada per la CUP, per atacar al seu grup, mentre nosaltres érem allà en representació de les víctimes del terrorisme d'estat va ser a més d'una manca de respecte un despropòsit. Tornar altre cop a llençar a la cara de víctimes sense reparació les víctimes reparades com si arrosseguéssim un pecat original que no ens permet demanar justícia sense que surtin les víctimes de primera i passar-nos la mà per la cara com pagadors eterns de falses reconciliacions. La nostra Xarxa forma part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes, que fa 9 anys que és al carrer el darrer dissabte de cada mes defensant els drets de les víctimes del feixisme espanyol, aquesta concentració parla just d'aquest tema: víctimes i reconciliacions, i voldríem reproduir un paràgraf de la seva convocatòria:

És curiós que en el grup de víctimes respectades per l’estat no es faci cap distinció, que la utilització de la vara de mesurar sigui la mateixa per a torturadors com Melitón Manzanas o membres del govern de la dictadura feixista espanyola com Carrero Blanco i estiguin fins i tot més reconeguts que moltes de les víctimes anònimes i oblidades de diferents grups terroristes, que tristament també existeixen. El PP ha desemparat o insultat a certes víctimes poc atractives pel seu discurs polític pensant en rèdits electorals. Així Aznar va concedir una medalla póstuma a l’alumne de la Gestapo el sàdic policia Manzanas i una indemnització a la seva família, mentre es va dedicar a menysprear a l’expresidenta de l’associació de víctimes de l’11-M. Hi ha hagut víctimes de primera, subjectes polítics amb pes específic en les decisions del legislatiu sense que ningú les hagi votades, convertides en lobby de pressió al dictat del PP. A aquestes víctimes ningú les ha dit rancunioses, ni venjatives, ni que fan ús dels seus familiars morts per a obtenir subvencions, ningú les ha parlat de l’oblit necessari per tancar ferides, ningú les ha dit que han de renunciar a la justícia, que han de perdonar i passar full, ningú les ha parlat de reconciliació ni de pagar cap preu en nom d’aquesta. Ningú les retreu que no s’alegrin de la dissolució d’una banda terrorista, que vulguin que continui la dispersió dels seus presos, que es detinguin tots aquells que van matar i no han estat jutjats, que es resolguin totes les morts, es respecta que no vulguin signar cap pau, ni fer cap concessió, ningú les demana generositat per respecte al seu dolor. Les víctimes del franquisme i la transició sempre han d’anar pel davant amb la justificació del no volem venjança, ni tenim rancor, només volem justícia, i encara així ens diuen sempre que estem ancorats al passat i que som un element negatiu que hipoteca el futur democràtic perquè sembrem l’odi i el trencament social. Tenim víctimes recents com Cipriano Martos, Puig Antich, les del 27 de setembre, Germán Rodríguez, Guillem Agulló, més recents que Melitón Manzanas o Carrero Blanco. De quin passat ens parlen? Llegir sencer

Ciutadans deia condemnar l'odi mentre aquest sortia per la seva boca amb un cinisme insultant.

Volem també criticar durament la posició del PDeCAT perquè el seu argument per votar no, després de dir que compartien la moció, insulta la nostra intel·ligència. Les senyores i senyors d'aquest grup ens van dir que va haver-hi moltes víctimes i que per tant era un greuge comparatiu donar un carrer amb una i que per no fer distincions i ser equànimes no es podia fer una excepció amb Cipriano Martos. Per aquesta regla de tres cap represaliat pel feixisme podria tenir cap carrer a cap poble. Aquesta pobra justificació no té més sentit que negar-se "elegantment" a donar un carrer a Cipriano. Totes les víctimes mereixen la mateixa justícia però totes no són iguals  quant a la seva representativitat i aquest cas en el context de la ciutat de Reus és una excepcionalitat. Es tracta d'una mort en terribles condicions per tortures execrables i gens comunes  l'any 1973. El PDeCAT dóna excuses de mal pagador i mentre negava un reconeixement a Cipriano el President de la Generalitat penjava al seu Instagram la portada del llibre sobre el seu cas escrit pel periodista Roger Mateos. Recomanem la seva lectura a aquest grup per veure com les seves explicacions no tenen cap sentit.

Demanem a l’Ajuntament que si no es pot donar un carrer a Cipriano Martos almenys es posi una placa explicativa davant la caserna de la Guàrdia Civil on va ser torturat com a reparació a la família Martos. 

També volem criticar la postura còmoda d'alguns que s'emparen en l'exposició de motius per votar No als acords de la moció, un esport nacional als ajuntaments del país. Els aconsellem que votin els acords deixant constància de que no comparteixen els motius de la seva exposició. I que no facin d'aquest argument un subterfugi per ocultar que tampoc volen els acords. 



Gràcies al grup municipal de la CUP per portar aquesta petició al ple i lamentem profundament que ni Cipriano, ni Guillem hagin pogut tenir aquest reconeixement a la ciutat de Reus. 

miércoles, 9 de mayo de 2018

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "CASO CIPRIANO MARTOS" A LA LLIBRERIA DOCUMENTA DE BARCELONA



L'Antonio Martos mirant l'aparador ple dels llibres sobre el seu germà.




Aquesta tarda s'ha presentat el llibre que recull tota la biografia del militant antifeixista Cipriano Martos, torturat a la caserna de la Guardia Civil de Reus l'estiu de 1973. Tortures que li van causar la mort després de 21 dies de patiment, tot sol, a una sala de beneficència de l'Hospital Sant Joan de Reus,  mentre era custodiat les 24 hores per una parella de guàrdies i sense notificar-ho a la seva família, que no va poder ni veure el seu cos. Una terrible història de repressió d'una dictadura que va començar com va acabar, assassinant.





La presentació ha estat una conversa entre l'historiador Xavier Casals i l'autor del llibre Roger Mateos, presentada pel responsable de la llibreria Documenta, amic personal d'en Mateos i la responsable de l'editorial Anagrama que ha lloat aquest llibre tant pel seu contingut com per la seva forma. 




El Caso Cipriano Martos és una història silenciada que s'havia de compartir i divulgar com a deure democràtic de memòria. Un llibre que neix del treball d'investigació de la nostra Xarxa per fer possible la querella que l'Antonio Martos va presentar a la justícia Argentina i que és una realitat gràcies a la gran feina de més de 3 anys de recerca  d'en Roger Mateos, de recull de testimonis de persones que van conèixer i compartir militància amb Cipriano Martos. Tot això fa de "Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista" un llibre totalment necessari.



L'acte ha estat molt emotiu i compartit amb molts companys i companyes que van militar al PCE (m-l) i al FRAP, que porten a la seva memòria i al seu cor a Cipriano Martos, un militant antifranquista, una molt bona persona moguda pels seus ideals. Un lluitador que volia canviar la negror de sang d'una dictadura que no volia morir per la llum d'una nova República, que amb els valors i el llegat de la que van robar per la força de les armes, portés l'esperança d'una terra mare de justícia i solidaritat contra la tirania i l'opressió del franquisme. Gràcies també amb elles i ells pel seu sacrifici i compromís d'abans i els seus testimonis que han fet d'aquest llibre, un relat que us enganxarà fins al seu últim paràgraf. 




També ha estat present el Director del Memorial Democràtic i moltes companyes i companys que formen part de la querella argentina i membres de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes. 




Moltes i moltes gràcies a totes i tots.

jueves, 3 de mayo de 2018

CENTENARS DE SIGNATURES DE SUPORT A LA QUERELLA ARGENTINA VIATGEN AVUI A BUENOS AIRES



Avui ha viatjat a la República Argentina la solidaritat del món amb les víctimes del franquisme i la transició. 1500 signatures recollides a les concentracions de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes, persones d'arreu del planeta que agraïdes i emocionades amb la nostra querella argentina han deixat el seu suport per escrit. Aquest compromís amb els drets humans, amb la veritat, la justícia i la reparació arribarà al Jutjat de Buenos Aires que instrueix la Causa 4591/2010, la nostra digna causa. Milers de gràcies a totes les persones que ens han donat suport i molts ànims per continuar amb la nostra lluita per les víctimes del feixisme espanyol. Continuem treballant.



jueves, 26 de abril de 2018

AVUI HA DECLARAT EN JORDI CARRILERO A TARRAGONA PER LES TORTURES DEL SEU PARE PASCUAL CARRILERO CARRILERO





La Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina ha estat avui donant suport al nostre company Jordi Carrilero i a la seva germana Ester. En Jordi ha declarat aquest matí al Jutjat d'Instrucció Nº 1 de Tarragona en compliment del requeriment de la jutgessa argentina María Romilda Servini, que instrueix la nostra Causa 4591/2010 per crims de genocidi i/o lesa humanitat comesos pel franquisme i en la transició, de 17 de juliol de 1936 fins al 15 de juny de 1977.

Jordi Carrilero va denunciar davant la justícia argentina, al Juzgado Nacional en lo Criminal y Correccional Federal Nº 1, les tortures i l'empresonament del seu pare, Pascual Carrilero Carrilero, comerciant reusenc, que va ser brutalment torturat a la caserna de la Guardia Civil de Reus quan va ser detingut amb altres companys del FRAP, com en Cipriano Martos Jiménez. Van ser detinguts per propaganda il·legal. Cipriano va beure un líquid corrusiu quan era sota la custòdia dels agents d'aquest cos, morint després d'una llarga agonia. Pascual va ser jutjat pel TOP. Ell no es va recuperar mai de l'horror viscut dins de la caserna de Reus, mai va poder oblidar com el van fer carregar el cos torturat del seu company i mai va superar la mort d'aquest, a qui va dedicar aquest sentit poema.

Pascual Carrilero Carrilero




En sortir del jutjat, Jordi s'ha mostrat molt satisfet per haver pogut verbalitzar en seu judicial el patiment del seu pare. Ha comentat la vergonya que és no poder rebre justícia a l'estat espanyol i haver de dirigir-se a la justícia argentina per obtenir reparació. Ha denunciat que ni PP, ni PSOE han fet res per trencar amb el silenci i la impunitat dels assassins. Visiblement emocionat ha elogiat la figura del seu pare i d'en Cipriano com a gent digna, valenta, uns herois. 

Ha valorat el tracte humà rebut per part de la funcionària del jutjat però ha dit que això no tapa la tristesa i la indignació de no obtenir justícia aquí. 

Ha recordat com sent adolescent, l'any 87, quan acompanyava al seu pare a la parada del mercat de Reus, es va apropar un home que es va posar davant d'en Pascual i li va etzibar "qué bien que te dimos, qué bien que te dimos". El seu pare va abaixar un moment la vista i va sortir de darrere el taulell i el va agafar per la camisa insultant-lo. Quan el seu fill li va demanar que qui era aquella persona ell va callar. En arribar a casa seva en Jordi va preguntar a la seva mare per aquell home i ella li va dir: aquest va torturar al teu pare. Això també formarà part de la seva declaració.

En Jordi es va presentar a aquesta Causa tot buscant la veritat, la justícia i la reparació negada a l'estat espanyol a les víctimes del franquisme i la transició.


domingo, 1 de abril de 2018

ENTREVISTA AL COMPAÑERO DE NUESTRA XARXA FELIPE MORENO

GENTE CORRIENTE- FELIPE MORENO
JORDI COTRINA

Militó contra el franquismo y ahora lo hace en la causa de restaurar la dignidad de las víctimas

Felipe Moreno:" Billy el Niño" me torturó pero el delincuente soy yo"
El 13 de octubre de 1975, Felipe Moreno (Bayárcal, Almería, 1946) fue detenido en Segovia a punta de pistola. Era militante del PCE (m-l) y el FRAP, formaciones en las que fomentaba la organización y propaganda comunista y antifranquista. Hace 40 años fue torturado y encarcelado como terrorista; ahora, como coordinador de la plataforma catalana de la querella argentina, milita en la causa de restaurar la dignidad de las víctimas del franquismo.
-¿Por qué le detuvieron?
-Mi función era reorganizar a las bases comunistas y repartir propaganda para visualizar la represión. A un contacto mío lo detuvieron y me tuvo que delatar porque lo estaban torturando. La detención fue por propaganda ilegal: tiraron del hilo y llegaron a mí.
-El FRAP legitimaba la lucha armada, ¿usted también?
-Sí, aunque como máximo llevaba una navaja, armas de fuego no: si me hubieran encontrado una pistola posiblemente me hubieran fusilado.
-¿Cómo le trataron?
-Me metieron en un coche y me llevaron a la Dirección General de Seguridad, en Madrid, donde me tuvieron 13 días. Me interrogaron y torturaron, y cuando se cansaron porque no sabían quién era, me tuvieron 3 días esposado a un radiador.
-¿De qué clase de torturas hablamos?
-Sobre todo palizas: 'Billy el Niño' era experto. Él me pegaba y Conesa estaba sentado en su sillón. Entre tres me ponían sobre una mesa y me pegaban en la planta de los pies con una porra; cuando se me enfriaban, me volvían a pegar o me ponían a andar. También me tumbaban: dos se me ponían encima y otro me pegaba en los testículos, lo que me tuvo un mes orinando sangre y me ocasionó un desprendimiento de testículo. 
-Después le metieron en la cárcel.
-Sí, a los 13 días, después de interrogarme sin que yo dijera nada, me explicaron que me habían aplicado el régimen antiterrorista de la Ley 10/75: me llevaron a una celda de castigo incomunicado sin que hubiera podido hablar con un juez.
-Allí pasó un año.
-Sí: llegué a compartir celda con miembros de ETA. A los 3 meses me interrogó el juez por primera vez.
-¿Por qué le dejaron salir?
-En el 76 salí bajo fianza porque no sabían qué hacer con nosotros. Nos habían tenido en prisión preventiva sin pruebas para meter miedo a la gente pero no hubo sentencia: recibí una carta de archivo del caso. Por lo que sí me condenaron fue por otro juicio que tenía pendiente en Zaragoza: 3 años por propaganda ilegal y 5 por asociación ilícita, condena que nunca cumplí porque fue cuando todavía estaba en la cárcel y los de instituciones penitenciarias debieron pensar que para qué me iban a llevar a otro sitio si ya estaba entre rejas.
-La Ley de Amnistía debió borrar esos antecedentes de su expediente.
-No lo hizo: 'Billy el Niño' me torturó pero, a ojos de la Justicia española, el delincuente soy yo. Lo sé porque una vez fui a denunciar un robo en el coche de mis padres y me detuvieron porque decían tener vigente una orden de caza y captura del 73. Todo eso tendría que haberse destruido pero está archivado y consta como mis antecedentes penales.
-¿Qué busca como querellante en Argentina?
-Nunca he pedido prestaciones económicas como víctima porque no me interesa el dinero, sino la dignidad de todas las víctimas. Quiero que un tribunal reconozca públicamente que aquello fue ilegal y que esos tipos fueron torturadores. ¿Que luego les amnistían? Muy bien, pero que sean condenados y que conste en sus expedientes. El problema es que el Estado no acepta la realidad porque el poder económico de ahora es el mismo que se levantó en el 36.

domingo, 11 de marzo de 2018

XERRADA DEBAT SOBRE LA LLEI D'AMNISTIA DEL 77 A SANTA COLOMA DE GRAMENET AMB JORDI OLIVERAS I FELIPE MORENO





Divendres 9 de març a les 19 hores al Centre Cultural Can Sisteré, Santa Coloma de Gramenet.

Molt interessant debat sobre la Llei d'Amnistia de 1977, amb Jordi Oliveras Badia, advocat membre de la Comissió de Defensa de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona i Felipe Moreno Martín, membre de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina. També van participar des de la tribuna del públic la nostra companya de la memòria Pilar Rebaque i el nostre company Josep Cruanyes, tots dos advocats i membres de la Comissió de Memòria Històrica de l'ICAB.

Recomanem encaridament el visionat dels vídeos sobre aquesta xerrada-debat en el marc de les jornades de memòria que l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet ve celebrant els darrers anys.
Galeria fotogràfica





 





lunes, 22 de enero de 2018

LA NOSTRA XARXA S'HA CONCENTRAT A LA PRESÓ MODEL ON L'AJUNTAMENT DE BARCELONA CELEBRAVA UNA JORNADA CONTRA LA IMPUNITAT



Avui és hem concentrat davant la porta de l'antiga presó de La Model de Barcelona, coincidint amb la II Jornada de la Xarxa de ciutats contra la impunitat franquista convocada per l'ajuntament de la ciutat de Barcelona. Ho hem fet per visibilitzar la nostra xarxa de querellants i denunciants a la justícia argentina i fer saber a l'Ajuntament que si dins del programa d'aquesta jornada es tracta el tema de la querella argentina, haurien d'haver tingut la sensibilitat de contactar amb la nostra Xarxa de querellants i denunciants. No és la primera vegada que hem estat ignorats per l'equip de govern d'aquesta administració local, que mai ha tingut interès a consultar-nos res en referència a la Causa 4591/10 i que quan ha estat interpel·lat per nosaltres no han donat cap tipus de resposta.



Hem de dir que la nostra concentració ha provocat que el coordinador de la Jornada ens convidés a participar com a públic, nosaltres, arribats a aquest punt, en una mostra de dignitat i de coherència hem preferit mantenir la nostra concentració al carrer, que és on fem la nostra lluita. També hem d'apuntar que a la finalització de la primera part d'aquesta jornada el tinent alcalde Jaume Asens s'ha adreçat a nosaltres i s'ha compromès a tenir una reunió amb la nostra Xarxa. Esperem que compleixi la seva paraula i poder explicar-li de primera mà quina ha estat la nostra tasca des del 2012 i la nostra postura respecte a la querella argentina. Llàstima que la senyora alcaldessa, Ada Colau, no hagi tingut la deferència d'apropar-se a la nostra pancarta i escoltar-nos, encara que ha passat pel nostre costat i l'hem cridada per parlar amb ella i no s'ha dignat ni a mirar-nos. 

Esperem que per a properes convocatòries d'aquest tipus es convoqui a tothom que estigui treballant per la veritat, la justícia i la reparació i contra la impunitat de franquisme. Que es faci respectant la pluralitat, com sempre hem fet nosaltres, per tal que un acte així no esdevingui mai un acte partidista.