martes, 14 de abril de 2020

14 D'ABRIL DE 2010 - 14 D'ABRIL DE 2020. DESÈ ANIVERSARI DE LA QUERELLA ARGENTINA.


Recuperem aquest text del 17 de gener de 2018: 

ELS ÈXITS DE LA CAUSA 4591/10: LA QUERELLA ARGENTINA

El primer gran èxit d’aquesta Causa oberta a la República Argentina és la seva mateixa existència. Una realitat gràcies a la meravellosa i solidària tasca dels juristes argentins compromesos amb la veritat, la justícia i la reparació, que van obrir la porta a l’esperança per a totes aquelles víctimes del franquisme i la transició condemnades a topar, una vegada i una altra, contra el mur d’impunitat del Regne d’Espanya.
El segon gran èxit el constitueix les i els querellants, que van tenir el coratge i la determinació de querellar-se contra els seus botxins i/o els dels seus familiars. Particulars i institucions de tota mena que van donar veu a moltes víctimes silenciades per l’estat espanyol, per la història oficial i pel seu entorn. Un acte valent individual de presentar-se a aquesta Causa, vencent una por antiga, que encara és una realitat a l’estat espanyol, accentuada en els darrers temps de regressió en matèria de drets i llibertats, que per desgràcia ens està tocant viure.
El tercer èxit és tota la documentació que ha generat aquesta macrocausa contra la impunitat d’un estat espanyol, que sempre ha vetllat pels interessos dels criminals emparant-se en lleis de punt final com la llei d’Amnistia de 1977, demostrant la seva ínfima qualitat democràtica. Uns documents custodiats per una administració que encara avui o amaga informació a víctimes i familiars o bé entrega documentació dissociada, o sigui, censurada, per tal de protegir els victimaris. Una quantitat ingent de papers de dignitat que ara són custodiats en seu judicial argentina a favor dels drets humans per a les víctimes del franquisme i la transició.
El quart èxit és el ressò mediàtic internacional que aquesta Causa de Justícia Universal contra els crims franquistes i de la transició ha aconseguit, tot posant al mapa de la indecència al Regne d’Espanya i situant-lo en el llistat de la vergonya dels estats que no respecten els drets humans. Donant més relleu a totes les resolucions de l’ONU de condemna a l’estat espanyol per negar per sistema la veritat, la justícia i la reparació a les víctimes del franquisme.
El cinquè és que per primera vegada es dicten ordres per a la compareixença dels botxins de la dictadura als jutjats per a donar testimoni sobre les seves actuacions.  Càrrecs policials, polítics i de l’administració franquista són assenyalats com a actors de crims de lesa humanitat, exhortats a declarar, sense poder sortir de l’estat espanyol gràcies a les ordres de detenció internacional dictades pel Juzgado Nacional en lo criminal y correccional Federal número 1 de Buenos Aires. Torturadors com Billy el Niño van ser obligats a sortir de l’anonimat, cridats a l’Audiència Nacional, vergonyosament sostinguts per una fiscalia, que va optar per defensar els criminals, altra ignomínia més d’una llista interminable. Tot un Martín Villa ha hagut d’acceptar pagar una fiança de 48.000 euros per a deslliurar-se de la presó.
El sisè és que la veu de les víctimes i els seus familiars van ser recollides en seu judicial, van poder declarar i relatar tots aquells crims silenciats, alguns durant generacions. Unes ho van fer presencialment a la República Argentina, altres per videoconferència i altres a través dels exhorts emesos pel jutjat que instrueix aquesta Causa en jutjats de l’estat espanyol. Aquestes declaracions van constituir un gran pas en la reparació per a totes i tots els querellants.  Per alguns, un dels dies més importants de la seva vida,  per la càrrega simbòlica però reparadora de denunciar en un jutjat espanyol crims que els han acompanyat i marcat profundament, encara que sabien que declaraven davant la justícia argentina.
El setè és que aquesta querella va ser un revulsiu per al món de la recuperació de les memòries de les víctimes del franquisme i la transició i la seva lluita per la veritat, la justícia i la reparació. El 2010 encara moltes associacions no s’havien refet de l’enorme cop que va suposar la Llei de la Memòria, la 52/2007, que va servir també per a desmobilitzar-nos. Una segona llei de punt final, que va decebre per la seva covardia i per la traïció als compromisos que gran part de la suposada esquerra de l’estat espanyol va dir assolir amb les entitats memorialistes. La indecència de bescanviar el terme il·legal per il·legítim, de legitimar tancar la porta a la justícia sota les premisses del perdó i la reconciliació, girant l’esquena a les víctimes i les seves reivindicacions i aferrant-se una vegada més els vicis de la transició refermant la impunitat.
El vuitè és l’altaveu que va suposar la querella argentina per a la causa de les víctimes del franquisme i la transició, visualitzant com mai el dèficit de garanties patit per les víctimes i situant les seves reivindicacions en el camp dels drets humans. Això va suposar un salt qualitatiu que ens va fer recórrer la llarga distància entre l’homenatge de les plaques commemoratives i els tribunals de justícia. La important difusió dels mitjans de comunicació situà els crims del franquisme en la categoria de crims de lesa humanitat i/o genocidi i revelà el seu caràcter imprescriptible, arribant a moltes persones que eren alienes a la gravetat d’aquesta qüestió i posant en relleu les mancances democràtiques de l’estat espanyol.  Ara gran part de la ciutadania sap que l’estat espanyol és una gran fossa on a més de les i els assassinats estan soterrats els seus drets.
El novè és tota la solidaritat desfermada, que s’ha materialitzat en les milers de signatures de suport recollides a tot l’estat espanyol, una gran majoria a Catalunya, de gent d’arreu del món indignada i sorpresa per la situació que pateixen víctimes i familiars. En aquest punt volem donar les gràcies a la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, que des de fa nou anys es concentra per a reivindicar veritat, justícia i reparació i que ens ha fet d’altaveu cedint-nos part del seu espai per a la recollida de signatures.
El desè és que les administracions públiques, ajuntaments, diputacions, parlaments van aprovar mocions de suport a la querella argentina i a les i els querellants. Mocions, recollides en les seves actes, contra els crims que l’estat espanyol continua no volent jutjar, ni condemnar. Gràcies per oficialitzar la legitimitat de les nostres denúncies. Algunes d’aquestes institucions van anar un pas més enllà en resoldre personar-se com a querellants a la Causa 4591/10, un fet de gran rellevància que deixa al descobert des del mateix Estat la responsabilitat d’aquest en la impunitat del franquisme. 
L’onzè és el cas Mendieta, les fosses obertes per ordre judicial seguint els protocols de Nacions Unides. Per primera vegada s’obre una fossa del franquisme a requeriment d’instàncies judicials donant reparació als familiars. Un cas amb molta difusió pel seu component humà personificat en l’entranyable Ascensión i la seva ferma resolució i la seva digna lluita. El seu testimoni davant la jutgessa a Buenos Aires ha fet possible el seu desig de poder ser enterrada, esperem que un dia molt llunyà, amb un os del seu pare afusellat pel feixisme espanyol. Un gran triomf sense cap dubte per a la nostra causa.
El dotzè és que fins i tot totes les cíniques i mal argumentades negatives de l’estat espanyol es converteixen en proves de càrrega contra aquest i ens insten a continuar amb la nostra determinació de defensa de la veritat, la justícia i la reparació.
El tretzè punt per a remarcar que tant les denúncies com les querelles han posat sobre el taulell públic qüestions relacionades amb diferents aspectes de la repressió com el capítol de veritats amagades com és l’estigmatització de part de les víctimes o com els invisibles crims i tortures de la transició. També les mancances de les lleis de memòria i fosses tant en l’àmbit estatal com autonòmic, com l’inexistent cens únic, el nul encreuament d’ADN de vius i morts, les exhumacions que no han seguit els protocols de l’ONU o la important qüestió dels arxius.
Un catorzè punt seria per allò que hem pogut oblidar i que també ha estat important i un quinzè i consecutius pels fruits que encara haurem de recollir.
Tots aquests èxits enumerats, no ho han estat per ordre d’importància. Encara que per a alguns no siguin suficientment significatius, tots han estat cabdals per a totes les nostres companyes i companys. Per tots ells ens felicitem i per això continuarem treballant donant suport a aquesta Causa que encara té recorregut i satisfaccions legals i emocionals per a donar-nos. Per l’exposat i pel que no hem explicat i que atresorem, moments irrepetibles de solidaritat i compromís personal i col·lectiu, seguirem lluitant.
Gràcies a les advocades i advocats, a la jutgessa d’aquesta Causa, a les companyes i companys querellants, a les persones que han treballat desinteressadament i han acompanyat a víctimes i familiars, gràcies a les persones anònimes que ens han encoratjat a continuar, motor de tota la feina que encara ens queda per fer.
Continuem, seguim.

Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina


LOS ÉXITOS DE LA CAUSA 4591/10: LA QUERELLA ARGENTINA.
El primer gran éxito de esta Causa abierta en la República Argentina es su propia existencia. Una realidad gracias a la maravillosa y solidaria labor de los juristas argentinos comprometidos con la verdad, la justicia y la reparación, que abrieron la puerta a la esperanza para todas aquellas víctimas del franquismo y la transición condenadas a chocar, una y otra vez, contra el muro de impunidad del Reino de España.
El segundo gran éxito lo constituye las y los querellantes, que tuvieron el coraje y la determinación de querellarse contra sus verdugos y/o los de sus familiares. Particulares e instituciones de todo tipo que dieron voz a muchas víctimas silenciadas por el estado español, por la historia oficial y por su entorno. Un acto valiente individual de presentarse en esta Causa, venciendo un miedo antiguo, que todavía es una realidad en el estado español, acentuada en los últimos tiempos de regresión en materia de derechos y libertades, que por desgracia nos está tocando vivir.
El tercer éxito es toda la documentación que ha generado esta macrocausa contra la impunidad de un estado español, que siempre ha velado por los intereses de los criminales amparándose en leyes de punto final como la ley de Amnistía de 1977, demostrando su ínfima calidad democrática. Unos documentos custodiados por una administración que todavía hoy o esconde información a víctimas y familiares o entrega documentación disociada, o sea, censurada, para proteger a los victimarios. Una cantidad ingente de papeles de dignidad que ahora están custodiados en sede judicial argentina a favor de los derechos humanos para las víctimas del franquismo y la transición.
El cuarto éxito es el eco mediático internacional que esta Causa de Justicia Universal contra los crímenes franquistas y de la transición ha conseguido, poniendo en el mapa de la indecencia al Reino de España y situándolo en el listado de la vergüenza de los estados que no respetan los derechos humanos. Dando más relieve a todas las resoluciones de la ONU de condena al estado español por negar por sistema la verdad, la justicia y la reparación a las víctimas del franquismo.
El quinto es que por primera vez se dictan órdenes para la comparecencia de los verdugos de la dictadura en los juzgados para dar testimonio sobre sus actuaciones. Cargos policiales, políticos y de la administración franquista son señalados como actores de crímenes de lesa humanidad, exhortados a declarar, sin poder salir del estado español gracias a las órdenes de detención internacional dictadas por el Juzgado Nacional en lo criminal y correccional Federal número 1 de Buenos Aires. Torturadores como Billy el Niño fueron obligados a salir del anonimato, llamados por la Audiencia Nacional, vergonzosamente apoyados por una fiscalía que optó por defender a los criminales, otra ignominia más de una lista interminable. Todo un Martín Villa ha tenido que aceptar depositar una fianza en el juzgado argentino de 48.000 euros para librarse de la prisión.
El sexto es que la voz de las víctimas y sus familiares fueron recogidas en sede judicial, pudieron declarar y relatar todos aquellos crímenes silenciados, algunos durante generaciones. Unas lo hicieron presencialmente en la República Argentina, otros por videoconferencia y otros en sedes judiciales del estado español a través de los exhortos emitidos por el juzgado que instruye esta Causa. Estas declaraciones constituyeron un gran paso en la reparación para todas y todos los querellantes.  Para algunos. uno de los días más importantes de su vida, por la carga simbólica pero reparadora de denunciar en un juzgado español crímenes que los han acompañado y marcado profundamente, aunque sabían que declaraban delante de  la justicia argentina.
El séptimo es que esta querella fue un revulsivo para el mundo de la recuperación de las memorias de las víctimas del franquismo y la transición y su lucha por la verdad, la justicia y la reparación. En 2010 todavía muchas asociaciones no se habían rehecho del enorme golpe que supuso la Ley de la Memoria, la 52/2007, que sirvió también para desmovilizarnos. Una segunda ley de punto final, que decepcionó por su cobardía y por la traición a los compromisos que gran parte de la supuesta izquierda del estado español dijo aceptar con los entidades memorialistas. La indecencia de intercambiar el término ilegal por ilegítimo, de legitimar el cerrar la puerta a la justicia bajo las premisas del perdón y la reconciliación, dando la espalda a las víctimas y sus reivindicaciones y agarrándose una vez más a los vicios de la transición reforzando la impunidad.
El octavo es el altavoz que supuso la querella argentina para la causa de las víctimas del franquismo y la transición, visualizando como nunca el déficit de garantías padecido por las víctimas y situando sus reivindicaciones en el campo de los derechos humanos. Esto supuso un salto cualitativo que nos hizo recorrer la distancia entre el homenaje de las placas conmemorativas y los tribunales de justicia. La importante difusión de los medios de comunicación situó los crímenes del franquismo en la categoría de crímenes de lesa humanidad y/o genocidio y reveló su carácter imprescriptible, llegando a muchas personas que eran ajenas a la gravedad de esta cuestión y poniendo de relieve los déficits democráticos del estado español. Ahora gran parte de la ciudadanía sabe que este Estado es una gran fosa donde además de las y los asesinados están enterrados sus derechos.
El noveno es toda la solidaridad desplegada, que se ha materializado en miles de firmas de apoyo recogidas en todo el estado español, una gran mayoría en Catalunya, de gente de todo el mundo indignada y sorprendida por la situación que padecen víctimas y familiares. En este punto queremos dar las gracias a la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, que desde hace 9 años se concentra para reivindicar verdad, justicia y reparación y que nos ha hecho de altavoz cediéndonos parte de su espacio para la recogida de firmas. 
El décimo es que las administraciones públicas, ayuntamientos, diputaciones, parlamentos aprobaron mociones de apoyo a la querella argentina y a las y los querellantes. Mociones, recogidas en sus actas, contra los crímenes que el estado español continúa sin querer juzgar, ni condenar. Gracias por oficializar la legitimidad de nuestras denuncias. Algunas de estas instituciones dieron un paso más y decidieron personarse como querellantes en la Causa 4591/10, un hecho de gran relevancia que deja al descubierto desde el mismo Estado la responsabilidad de éste en la impunidad del franquismo.
El undécimo es el caso Mendieta, las fosas abiertas por orden judicial siguiendo los protocolos de Naciones Unidas. Por primera vez se abre una fosa del franquismo a través de instancias judiciales dando reparación a los familiares. Un caso con mucha difusión por su componente humano personificado en la entrañable Ascensión y su firme resolución y su digna lucha. Su testimonio delante de la jueza en Buenos Aires ha hecho posible su deseo de poder ser enterrada, esperamos que un día muy lejano, con un hueso de su padre fusilado por el fascismo español. Un gran triunfo sin duda alguna para nuestra causa.
El doceavo es que hasta las cínicas y mal argumentadas negativas del estado español se convierten en pruebas de carga contra éste y nos instan a continuar con nuestra determinación de defensa de la verdad, la justicia y la reparación.
El treceavo punto para remarcar que tanto las denuncias como las querellas han puesto sobre el tablero público cuestiones relacionadas con diferentes aspectos de la represión como el capítulo de las verdades escondidas como la estigmatización de parte de las víctimas, como los invisibles crímenes y torturas de la transición. También los déficits de las leyes de la memoria y fosas tanto en el ámbito estatal como autonómico como el inexistente censo único, el nulo cruce de ADN de vivos y muertos, las exhumaciones que no han seguido los protocolos de la ONU o la importante cuestión de los archivos.
Un catorceavo punto sería para aquello que hemos podido olvidar y que también haya sido importante y un quinceavo y consecutivos para los frutos que todavía nos quedan por recoger.
Todos estos éxitos enumerados, no por orden de importancia, aunque para algunos no sean suficientemente significativos, todos han sido indispensables para nuestras compañeras y compañeros. Por todo ello nos felicitamos y por eso continuamos trabajando dando apoyo a esta Causa que todavía tiene recorrido y satisfacciones legales y emocionales que darnos. Por lo expuesto y por lo que no hemos explicado y que atesoramos, momentos irrepetibles de solidaridad y compromiso personal y colectivo, seguiremos luchando.
Gracias a las abogadas y abogados, a la jueza de esta Causa, a las compañeras y compañeros querellantes, a las personas que han trabajado desinteresadamente y han acompañado a víctimas y familiares, gracias a las personas anónimas que nos han encorajado a continuar, motor de todo el trabajo que todavía nos queda por hacer.
Continuamos, seguimos.
Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina

miércoles, 4 de marzo de 2020

UNA NOVA DENÚNCIA DE LA QUERELLA ARGENTINA ES PRESENTA AL CONSOLAT ARGENTÍ DE BARCELONA


Avui la companya Mª José ha presentat al consolat la seva denúncia documentada per les persones filles i/o veïnes de la Colonia de Fuente Palmera, Còrdova, que van patir la repressió del franquisme i la transició, més de 300 persones per a les quals reclama veritat, justícia i reparació. També hem fet entrega de més de 500 signatures de suport a la querella argentina que seran lliurades al jutjat que porta la nostra causa 4591/10. Gràcies companyes i companys sense vosaltres res d'això seria possible.


Articles:

domingo, 15 de diciembre de 2019

INAUGURACIÓ POPULAR DE LA PLAÇA CIPRIANO MARTOS A SABADELL






Davant un nombrós grup de persones que van voler retre homenatge a Cipriano Martos vam llegir unes paraules en record de la seva vida, de la seva lluita, del seu patiment i de la seva mort causada per la repressió franquista l'any 1973. Un dia molt important per a la seva família i per als seus companys de militància, ja que inauguràvem una plaça amb el seu nom a la ciutat de Sabadell, la mateixa plaça que en el desè aniversari del seu assassinat li va dedicar el seu partit.



La història d’en Cipriano és la història de moltes, i alhora, la història d’una minoria. És la història de moltes persones que han estat per a nosaltres corretja genètica de transmissió de vida, també de persones que estimem, que admirem, amb les quals convivim i compartim, fins i tot podem ser nosaltres mateixes. Perquè totes som o podem ser migrants.




Quan la gana i la humiliació és el teu únic paisatge sense cap més horitzó s’ha de tenir valor per trencar-ho buscant una oportunitat per viure amb dignitat. Parlem d’una migració social i política, per deixar d’acotar el cap i trencar les cadenes de misèria que imposaven els cacics del Règim a les perdedores, a aquelles que van prendre partit per la llibertat i a aquelles que no van poder aixecar la veu, pobres del món, malauradament tan internacionals. Buscant un treball i un sostre es van trobar un escenari moltes vegades desolador i ple de molt sacrifici, però també d’esperança i oportunitat, de solidaritat i de canvi, de lluita sindical i veïnal. Construint drets i destruint al tirà. Una finestra per a totes i tots els Ciprianos, que van viatjar a les ciutats de les fàbriques i les obres, com riuada humana a canviar les fesomies d’aquestes. Així va arribar Cipriano a aquest barri, com ho va fer el seu germà Antonio, com ho van fer les companyes i companys que va trobar a Sabadell, una família política que li va posar un llibre a taula i uns ideals per alimentar el seu anhel de justícia social. D’aquesta manera Cipriano, un emigrant de Maldonadillo, una aldea de Loja, Granada,  amb 26 anys comença la seva militància en el PCE(ML) i en el FRAP. És en aquest punt on una història de majories es transforma en una de minòries compromeses fins al límit, una metamorfosi en papallona de colors antifeixistes volant lliure en l’invisible, exigent i perillós món de la clandestinitat. Tothom podia veure un Cipriano treballador, educat, amable, tot generositat, també un Cipriano tímid que volia gaudir de la vida i tenir una companya. Un Cipriano sensible de sentiments de cotó, amant dels animals, però també un Cipriano desconegut de conviccions d’acer.



Cipriano va sortir del seu bressol polític del barri de la Plana del Pintor i Ca n’Oriach de Sabadell on va aprendre de vagues, de manifestacions, d’accions antifranquistes, també de caigudes i de repressió policial. El disciplinat Cipriano va aprendre de companyes com la Paqui a Sabadell i de companys com l’Antonio a Barcelona, imprimint i repartint fulls volants. Ja estava preparat pel seu viatge a Reus com a part d’una cèl·lula per fer créixer la militància a les terres tarragonines. Un viatge sense retorn a l’horror del franquisme.




Tot comença amb una acció a Igualada repartint octavetes a les portes de la fàbrica Punto Blanco on s’identifica el cotxe del seu company Pascual, que serà el primer detingut i torturat fins a deixar-lo irreconeixible. Uns dies després serà en Cipriano qui caurà davant de l’empresa de construcció on treballava. Va ser arrestat per la Guàrdia Civil de Reus i portat a la caserna de la ciutat on es van obrir les portes de l’infern de la dictadura més repressora. Cipriano va ser torturat brutalment, salvatgement, com tan sols els sàdics i els que odien cegament poden fer-ho. Els homes de tricorni amb les calaveres de plom, que va retratar el poeta Lorca, també fill de Granada, també assassinat, no ploraven, gaudien colpejant, vexant, amenaçant. Torturadors. En un moment de l’interrogatori diu la Guàrdia Civil que van deixar a en Cipriano sol i que va aprofitar per prendre pel seu compte un àcid corrosiu que era sobre la taula. Maldat i cinisme d’uniforme. Tothom que ha estat detingut sap que ni et deixen saltar per una finestra, ni beure els ingredients d’un Molotov. Cipriano comença el 27 d’agost un trist, sagnant, dolorós i solitari camí fins a la mort, aïllat i custodiat per una parella de la Benemèrita al seu llit de l’hospital Sant Joan de Reus. No va poder ser visitat pel seu advocat, ni va poder acomiadar-se de la seva família, que ignorava el seu destí.



El dia 17 de setembre de 1973 moria Cipriano Martos Jiménez, tenia 31 anys. El seu assassinat va quedar amagat a una fossa comuna del cementiri de Reus. La seva mare i els seus germans, que van viatjar des de Granada amb urgència, no van poder veure el cos d’en Cipriano, van ser amenaçats per la Guàrdia Civil, fins i tot la seva mare suplicant, plorant de genolls, va rebre el menyspreu i la violència del cos armat. La seva família a través de la querella argentina continua exigint l’exhumació d’en Cipriano perquè descansi amb els seus pares al seu poble.


Para todas las personas que conocieron la humanidad de Cipriano, para todas las personas que la hemos conocido a través de sus familiares y compañeras de militancia, es impresionante este reconocimiento de la ciudad, que le abrió los ojos a la lucha por la justicia. El nombre Cipriano Martos Jiménez ya no será borrado de la historia gracias a su familia, a sus compañeras antifascistas, a la Xarxa Catalana y Balear de Apoyo a la Querella Argentina, al magnífico trabajo de Roger Mateos y a la ciudad de Sabadell. Muchas gracias a aquellas personas que lo han hecho posible. Cipriano vive, su legado también y el mejor homenaje que podemos hacerle es continuar sin desfallecer combatiendo el fascismo, como deber de verdad, justicia y reparación para las víctimas del franquismo y la transición, por los represaliados antifascistas y republicanos de ayer y de hoy, por los derechos humanos del futuro.







Li vam cantar el Bella Ciao i va sonar també Puño en alto del cantant Pedro Faura, company de militància d'en Cipriano. 





El periodista Roger Mateos, autor del llibre el caso Cipriano Martos, va presentar la cosina d'en Cipriano. Ella en representació del germà de Cipriano, Antonio, que per motius de salut no va poder assistir a aquest moment tan emotiu per a la seva família, va fer una semblança del seu cosí Cipriano. Ens va dir que era  una persona totalment entranyable impossible de no estimar-se-la perquè tenia quelcom especial que enamorava a tothom, que era tot bondat i generositat.


Antonio Martos davant de la caserna on van torturar al seu germà.




El cantaor Luciano Carmona, amic i company de militància d'en Cipriano, i el guitarrista Oriol Obiols van interpretar en honor d'en Cipriano un tema de Juan Meneses dedicat als últims afusellats del franquisme. Luciano no va poder dedicar unes paraules a Cipriano perquè va dir que li emocionava tant el seu record que es posaria a plorar i no podria cantar.



Pascual Carrilero Carrilero.


Volem compartir amb totes i tots aquest poema d’en Pascual Carrilero Carrilero, company de militància d’en Cipriano Martos, que va ser detingut a Reus, on vivia amb la seva família, que va ser torturat brutalment a la mateixa caserna de la Guàrdia Civil, en les mateixes dates que Cipriano i més tard va ser empresonat a la presó de Tarragona. Pascual va portar sempre en el seu cor a Cipriano, amb la pena i el dolor d’haver-lo de recordar totalment destrossat. Amb la ràbia i la impotència d'haver-se de trobar pel carrer amb els seus torturadors impunes. La família de Pascual també és querellant a la República Argentina. 




A continuació es va inaugurar la plaça Cipriano Martos descobrint la placa amb el seu nom. Una placa que es va col·locar sense comunicar a ningú aquest canvi al nomenclàtor de la ciutat. Sense cap acte per part de l'actual Ajuntament de Sabadell, que va donar compliment al mandat de l'anterior consistori. Aquest va aprovar un seguit de canvis de noms amb el fil de la memòria històrica com a nexe per reanomenar places i carrers. Ni tan sols es va notificar a les famílies la col·locació d'aquestes plaques. El que no van fer les institucions ho va fer el poble organitzat a través de diferents associacions polítiques i socials.










Per acabar aquesta inauguració es va fer una ofrena floral a la memòria d'en Cipriano com a representant dels centenars de milers de víctimes del feixisme espanyol. També es van recollir les paraules de les persones que van compartir aquest acte, com les de l'artista Lola Lasurt, autora del mural de Reus en honor d'en Cipriano. 





                                                                                                Lola Lasurt.

I després la foto de família.




Una cercavila per la ciutat inaugurant places: Patricio Peñalver, activista LGTBI, Cipriano Martos, militant antifranquista assassinat, Clara Campoamor, diputada de la República que va lluitar pel vot femení i ho va fer possible i les Dones del tèxtil, dones treballadores pilar explotat de la Sabadell industrial. Dones com la Carmen que segueix dempeus amb els seus 83 anys i és una digna representant d'una generació que va haver de lluitar molt a les seves vides per aixecar moltes altres, un orgull de dones.






L'acte itinerant es va finalitzar a la plaça de les Dones del tèxtil amb actuacions musicals, la lectura manifest i vermut popular.







Manifest:

A favor de dignificar els canvis del nomenclàtor

Els noms dels carrers i places de la ciutat són el reflex dels referents culturals i històrics amb els quals ens volem identificar com a societat i actuen com elements distintius de la memòria ciutadana i com a referents educacionals i socials.

Sabadell és una ciutat majoritàriament compromesa en la defensa dels drets, les llibertats i els valors democràtics. En conseqüència, la identitat col·lectiva expressada en l’espai públic cal que es correspongui amb aquests drets i valors i també amb aquelles persones que els han defensat i han lluitat per a fer-los realitat.

L’any 1977, amb el retorn de la democràcia, es van substituir els noms més significats del règim franquista per alguns noms populars que havien estat eliminats per la dictadura. Tot i això la recuperació de la memòria democràtica es va quedar curta i es van mantenir noms vinculats al franquisme com els dels alcaldes Josep Mª Marcet i Antoni Llonch,...noms de genocides, esclavistes, repressors del poble o de personatges incompatibles amb els valors democràtics.

Van passar 48 anys sense eliminar cap d’aquests noms indignes dels carrers i places i no va ser fins l’any 2015 que es va substituir el nom d’Alfons XIII pel de la República, gràcies al treball d’entitats ciutadanes com Sabadell per la República. Posteriorment, el nou govern municipal va constituir la Taula de Memòria Històrica i es va iniciar un procés de revisió del nomenclàtor per, entre els seus objectius, adequar-lo a la Llei de la Memòria Històrica de l’any 2007, que obliga la retirada de tota referència a la dictadura franquista de l’espai públic.

Gràcies novament a les propostes de les entitats, el febrer de 2019 el Ple municipal va aprovar excloure del nomenclàtor una dotzena de noms -Feliu Pla, Alfons Sala, Esteve M. Relat, Josep Comas, Francesc Motlló, Josep Mª Arnella, Miquel Arimon, Antoni Cusidó, Antonio López (marquès de Comillas) i Joan Güell, que no representen els valors d’una societat democràtica i substituir-los amb noms a favor de la paritat de gènere, per a rememorar personatges rellevants de la vida cultural i artística, persones represaliades, significades per la seva lluita a favors dels drets i les llibertats, etc.

Fruit d’aquest acord, el mes d’abril d’enguany el govern municipal va aprovar els canvis dels nomenclàtor amb les noves denominacions:

- Cipriano Martos: Lluitador antifranquista i membre del FRAP, va ser torturat i assassinat a Reus per la Guàrdia Civil.

- Patricio Peñalver: Activista vinculat a l’AV de Ca n’Oriac i militant del PSUC. Conegut per la defensa dels drets civils, especialment els del col·lectiu homosexual.

- Clara Campoamor: Escriptora, advocada i defensora dels drets de la dona, en substitución del d’Antoni Llonch.

- Dones del tèxtil: Nom col·lectiu en reconeixement de les dones que amb el seu treball a fàbriques, tallers i a casa, van col·laborar al creixement de la industria tèxtil de la ciutat, en substitució de l’alcalde Josep Mª Marcet.

Han hagut de passar set mesos des d’aquell acord perquè l’actual govern del PSC-Podemos es decidís a materialitzar el canvi de noms. Ho ha fet però de manera clandestina, sense comunicar-ho públicament, ni a la resta dels grups municipals i, ni tan sols, convocar a les entitats que en el seu moment van ser proposants dels actuals noms. Ho han fet sense elmés mínim acte de reconeixement per a les persones i col·lectius ara denominats.

És per tot el què hem exposat que les entitats sotasignades manifestem:

Primer. Denunciem aquest menyspreu per part del govern municipal del PSC-Podemos cap a les persones que ara donen nom a l’espai públic, cap a les seves famílies, a les entitatsproposants i al conjunt de la ciutat que s’ha vist negada d’aquesta restitució democràtica dela nostra memòria col·lectiva.

Segon. Per a nosaltres eliminar noms de personatges franquistes dels nostres carrers i placeso posar els noms de persones mereixedores del seu reconeixement públic, no és un simplecanvi de plaques com sembla ha considerat l’actual govern municipal, sinó un acte dereparació democràtica i de reconeixement ciutadà cap unes persones que van lluitar pelsdrets i les llibertats col·lectives. Però, també volem que aquest acte públic sigui un acte de desgreuge institucional que s’ha negat volgudament.

Tercer. Més enllà d’aquest acte ens comprometem a continuar treballant a favor de la recuperació de la memòria democràtica, en el reconeixement de la lluita antifranquista i de totes aquelles persones que han lluitat per la democràcia, les llibertats i els drets col·lectius i que siguin mereixedores de formar part dels carrers i places de la nostra ciutat.

Quart. Reclamem la continuació de la tasca iniciada i un Pla de treball per a la Taula de la Memòria i per la Taula del Nomenclàtor.

Sabadell, 15 de desembre de 2019
Sabadell per la República
Bruixes del Nord
Crida per Sabadell
Entesa per Sabadell
Esquerra Republicana de Catalunya
Mesa de Catalunya d’entitats Memorialistes i Xarxa Catalana i Balear de Suport a la querellaArgentina
Òmnium Cultural Sabadell

Sabadell en Comú





Galeria Fotogràfica

























https://www.diaridesabadell.com/2019/12/15/penalver-martos-campoamor-i-les-dones-del-textil-ja-tenen-el-seu-homenatge/