lunes, 22 de enero de 2018

LA NOSTRA XARXA S'HA CONCENTRAT A LA PRESÓ MODEL ON L'AJUNTAMENT DE BARCELONA CELEBRAVA UNA JORNADA CONTRA LA IMPUNITAT



Avui és hem concentrat davant la porta de l'antiga presó de La Model de Barcelona, coincidint amb la II Jornada de la Xarxa de ciutats contra la impunitat franquista convocada per l'ajuntament de la ciutat de Barcelona. Ho hem fet per visibilitzar la nostra xarxa de querellants i denunciants a la justícia argentina i fer saber a l'Ajuntament que si dins del programa d'aquesta jornada es tracta el tema de la querella argentina, haurien d'haver tingut la sensibilitat de contactar amb la nostra Xarxa de querellants i denunciants. No és la primera vegada que hem estat ignorats per l'equip de govern d'aquesta administració local, que mai ha tingut interès a consultar-nos res en referència a la Causa 4591/10 i que quan ha estat interpel·lat per nosaltres no han donat cap tipus de resposta.



Hem de dir que la nostra concentració ha provocat que el coordinador de la Jornada ens convidés a participar com a públic, nosaltres, arribats a aquest punt, en una mostra de dignitat i de coherència hem preferit mantenir la nostra concentració al carrer, que és on fem la nostra lluita. També hem d'apuntar que a la finalització de la primera part d'aquesta jornada el tinent alcalde Jaume Asens s'ha adreçat a nosaltres i s'ha compromès a tenir una reunió amb la nostra Xarxa. Esperem que compleixi la seva paraula i poder explicar-li de primera mà quina ha estat la nostra tasca des del 2012 i la nostra postura respecte a la querella argentina. Llàstima que la senyora alcaldessa, Ada Colau, no hagi tingut la deferència d'apropar-se a la nostra pancarta i escoltar-nos, encara que ha passat pel nostre costat i l'hem cridada per parlar amb ella i no s'ha dignat ni a mirar-nos. 

Esperem que per a properes convocatòries d'aquest tipus es convoqui a tothom que estigui treballant per la veritat, la justícia i la reparació i contra la impunitat de franquisme. Que es faci respectant la pluralitat, com sempre hem fet nosaltres, per tal que un acte així no esdevingui mai un acte partidista.







miércoles, 17 de enero de 2018

ELS ÈXITS DE LA CAUSA 4591/10: LA QUERELLA ARGENTINA


El primer gran èxit d’aquesta Causa oberta a la República Argentina és la seva mateixa existència. Una realitat gràcies a la meravellosa i solidària tasca dels juristes argentins compromesos amb la veritat, la justícia i la reparació, que van obrir la porta a l’esperança per a totes aquelles víctimes del franquisme i la transició condemnades a topar, una vegada i una altra, contra el mur d’impunitat del Regne d’Espanya.
El segon gran èxit el constitueix les i els querellants, que van tenir el coratge i la determinació de querellar-se contra els seus botxins i/o els dels seus familiars. Particulars i institucions de tota mena que van donar veu a moltes víctimes silenciades per l’estat espanyol, per la història oficial i pel seu entorn. Un acte valent individual de presentar-se a aquesta Causa, vencent una por antiga, que encara és una realitat a l’estat espanyol, accentuada en els darrers temps de regressió en matèria de drets i llibertats, que per desgràcia ens està tocant viure.
El tercer èxit és tota la documentació que ha generat aquesta macrocausa contra la impunitat d’un estat espanyol, que sempre ha vetllat pels interessos dels criminals emparant-se en lleis de punt final com la llei d’Amnistia de 1977, demostrant la seva ínfima qualitat democràtica. Uns documents custodiats per una administració que encara avui o amaga informació a víctimes i familiars o bé entrega documentació dissociada, o sigui, censurada, per tal de protegir els victimaris. Una quantitat ingent de papers de dignitat que ara són custodiats en seu judicial argentina a favor dels drets humans per a les víctimes del franquisme i la transició.
El quart èxit és el ressò mediàtic internacional que aquesta Causa de Justícia Universal contra els crims franquistes i de la transició ha aconseguit, tot posant al mapa de la indecència al Regne d’Espanya i situant-lo en el llistat de la vergonya dels estats que no respecten els drets humans. Donant més relleu a totes les resolucions de l’ONU de condemna a l’estat espanyol per negar per sistema la veritat, la justícia i la reparació a les víctimes del franquisme.
El cinquè és que per primera vegada es dicten ordres per a la compareixença dels botxins de la dictadura als jutjats per a donar testimoni sobre les seves actuacions.  Càrrecs policials, polítics i de l’administració franquista són assenyalats com a actors de crims de lesa humanitat, exhortats a declarar, sense poder sortir de l’estat espanyol gràcies a les ordres de detenció internacional dictades pel Juzgado Nacional en lo criminal y correccional Federal número 1 de Buenos Aires. Torturadors com Billy el Niño van ser obligats a sortir de l’anonimat, cridats a l’Audiència Nacional, vergonyosament sostinguts per una fiscalia, que va optar per defensar els criminals, altra ignomínia més d’una llista interminable. Tot un Martín Villa ha hagut d’acceptar pagar una fiança de 48.000 euros per a deslliurar-se de la presó.
El sisè és que la veu de les víctimes i els seus familiars van ser recollides en seu judicial, van poder declarar i relatar tots aquells crims silenciats, alguns durant generacions. Unes ho van fer presencialment a la República Argentina, altres per videoconferència i altres a través dels exhorts emesos pel jutjat que instrueix aquesta Causa en jutjats de l’estat espanyol. Aquestes declaracions van constituir un gran pas en la reparació per a totes i tots els querellants.  Per alguns, un dels dies més importants de la seva vida,  per la càrrega simbòlica però reparadora de denunciar en un jutjat espanyol crims que els han acompanyat i marcat profundament, encara que sabien que declaraven davant la justícia argentina.
El setè és que aquesta querella va ser un revulsiu per al món de la recuperació de les memòries de les víctimes del franquisme i la transició i la seva lluita per la veritat, la justícia i la reparació. El 2010 encara moltes associacions no s’havien refet de l’enorme cop que va suposar la Llei de la Memòria, la 52/2007, que va servir també per a desmobilitzar-nos. Una segona llei de punt final, que va decebre per la seva covardia i per la traïció als compromisos que gran part de la suposada esquerra de l’estat espanyol va dir assolir amb les entitats memorialistes. La indecència de bescanviar el terme il·legal per il·legítim, de legitimar tancar la porta a la justícia sota les premisses del perdó i la reconciliació, girant l’esquena a les víctimes i les seves reivindicacions i aferrant-se una vegada més els vicis de la transició refermant la impunitat.
El vuitè és l’altaveu que va suposar la querella argentina per a la causa de les víctimes del franquisme i la transició, visualitzant com mai el dèficit de garanties patit per les víctimes i situant les seves reivindicacions en el camp dels drets humans. Això va suposar un salt qualitatiu que ens va fer recórrer la llarga distància entre l’homenatge de les plaques commemoratives i els tribunals de justícia. La important difusió dels mitjans de comunicació situà els crims del franquisme en la categoria de crims de lesa humanitat i/o genocidi i revelà el seu caràcter imprescriptible, arribant a moltes persones que eren alienes a la gravetat d’aquesta qüestió i posant en relleu les mancances democràtiques de l’estat espanyol.  Ara gran part de la ciutadania sap que l’estat espanyol és una gran fossa on a més de les i els assassinats estan soterrats els seus drets.
El novè és tota la solidaritat desfermada, que s’ha materialitzat en les milers de signatures de suport recollides a tot l’estat espanyol, una gran majoria a Catalunya, de gent d’arreu del món indignada i sorpresa per la situació que pateixen víctimes i familiars. En aquest punt volem donar les gràcies a la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, que des de fa nou anys es concentra per a reivindicar veritat, justícia i reparació i que ens ha fet d’altaveu cedint-nos part del seu espai per a la recollida de signatures.
El desè és que les administracions públiques, ajuntaments, diputacions, parlaments van aprovar mocions de suport a la querella argentina i a les i els querellants. Mocions, recollides en les seves actes, contra els crims que l’estat espanyol continua no volent jutjar, ni condemnar. Gràcies per oficialitzar la legitimitat de les nostres denúncies. Algunes d’aquestes institucions van anar un pas més enllà en resoldre personar-se com a querellants a la Causa 4591/10, un fet de gran rellevància que deixa al descobert des del mateix Estat la responsabilitat d’aquest en la impunitat del franquisme. 
L’onzè és el cas Mendieta, les fosses obertes per ordre judicial seguint els protocols de Nacions Unides. Per primera vegada s’obre una fossa del franquisme a requeriment d’instàncies judicials donant reparació als familiars. Un cas amb molta difusió pel seu component humà personificat en l’entranyable Ascensión i la seva ferma resolució i la seva digna lluita. El seu testimoni davant la jutgessa a Buenos Aires ha fet possible el seu desig de poder ser enterrada, esperem que un dia molt llunyà, amb un os del seu pare afusellat pel feixisme espanyol. Un gran triomf sense cap dubte per a la nostra causa.
El dotzè és que fins i tot totes les cíniques i mal argumentades negatives de l’estat espanyol es converteixen en proves de càrrega contra aquest i ens insten a continuar amb la nostra determinació de defensa de la veritat, la justícia i la reparació.
El tretzè punt per a remarcar que tant les denúncies com les querelles han posat sobre el taulell públic qüestions relacionades amb diferents aspectes de la repressió com el capítol de veritats amagades com és l’estigmatització de part de les víctimes o com els invisibles crims i tortures de la transició. També les mancances de les lleis de memòria i fosses tant en l’àmbit estatal com autonòmic, com l’inexistent cens únic, el nul encreuament d’ADN de vius i morts, les exhumacions que no han seguit els protocols de l’ONU o la important qüestió dels arxius.
Un catorzè punt seria per allò que hem pogut oblidar i que també ha estat important i un quinzè i consecutius pels fruits que encara haurem de recollir.
Tots aquests èxits enumerats, no ho han estat per ordre d’importància. Encara que per a alguns no siguin suficientment significatius, tots han estat cabdals per a totes les nostres companyes i companys. Per tots ells ens felicitem i per això continuarem treballant donant suport a aquesta Causa que encara té recorregut i satisfaccions legals i emocionals per a donar-nos. Per l’exposat i pel que no hem explicat i que atresorem, moments irrepetibles de solidaritat i compromís personal i col·lectiu, seguirem lluitant.
Gràcies a les advocades i advocats, a la jutgessa d’aquesta Causa, a les companyes i companys querellants, a les persones que han treballat desinteressadament i han acompanyat a víctimes i familiars, gràcies a les persones anònimes que ens han encoratjat a continuar, motor de tota la feina que encara ens queda per fer.
Continuem, seguim.

Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina


LOS ÉXITOS DE LA CAUSA 4591/10: LA QUERELLA ARGENTINA.
El primer gran éxito de esta Causa abierta en la República Argentina es su propia existencia. Una realidad gracias a la maravillosa y solidaria labor de los juristas argentinos comprometidos con la verdad, la justicia y la reparación, que abrieron la puerta a la esperanza para todas aquellas víctimas del franquismo y la transición condenadas a chocar, una y otra vez, contra el muro de impunidad del Reino de España.
El segundo gran éxito lo constituye las y los querellantes, que tuvieron el coraje y la determinación de querellarse contra sus verdugos y/o los de sus familiares. Particulares e instituciones de todo tipo que dieron voz a muchas víctimas silenciadas por el estado español, por la historia oficial y por su entorno. Un acto valiente individual de presentarse en esta Causa, venciendo un miedo antiguo, que todavía es una realidad en el estado español, acentuada en los últimos tiempos de regresión en materia de derechos y libertades, que por desgracia nos está tocando vivir.
El tercer éxito es toda la documentación que ha generado esta macrocausa contra la impunidad de un estado español, que siempre ha velado por los intereses de los criminales amparándose en leyes de punto final como la ley de Amnistía de 1977, demostrando su ínfima calidad democrática. Unos documentos custodiados por una administración que todavía hoy o esconde información a víctimas y familiares o entrega documentación disociada, o sea, censurada, para proteger a los victimarios. Una cantidad ingente de papeles de dignidad que ahora están custodiados en sede judicial argentina a favor de los derechos humanos para las víctimas del franquismo y la transición.
El cuarto éxito es el eco mediático internacional que esta Causa de Justicia Universal contra los crímenes franquistas y de la transición ha conseguido, poniendo en el mapa de la indecencia al Reino de España y situándolo en el listado de la vergüenza de los estados que no respetan los derechos humanos. Dando más relieve a todas las resoluciones de la ONU de condena al estado español por negar por sistema la verdad, la justicia y la reparación a las víctimas del franquismo.
El quinto es que por primera vez se dictan órdenes para la comparecencia de los verdugos de la dictadura en los juzgados para dar testimonio sobre sus actuaciones. Cargos policiales, políticos y de la administración franquista son señalados como actores de crímenes de lesa humanidad, exhortados a declarar, sin poder salir del estado español gracias a las órdenes de detención internacional dictadas por el Juzgado Nacional en lo criminal y correccional Federal número 1 de Buenos Aires. Torturadores como Billy el Niño fueron obligados a salir del anonimato, llamados por la Audiencia Nacional, vergonzosamente apoyados por una fiscalía que optó por defender a los criminales, otra ignominia más de una lista interminable. Todo un Martín Villa ha tenido que aceptar depositar una fianza en el juzgado argentino de 48.000 euros para librarse de la prisión.
El sexto es que la voz de las víctimas y sus familiares fueron recogidas en sede judicial, pudieron declarar y relatar todos aquellos crímenes silenciados, algunos durante generaciones. Unas lo hicieron presencialmente en la República Argentina, otros por videoconferencia y otros en sedes judiciales del estado español a través de los exhortos emitidos por el juzgado que instruye esta Causa. Estas declaraciones constituyeron un gran paso en la reparación para todas y todos los querellantes.  Para algunos. uno de los días más importantes de su vida, por la carga simbólica pero reparadora de denunciar en un juzgado español crímenes que los han acompañado y marcado profundamente, aunque sabían que declaraban delante de  la justicia argentina.
El séptimo es que esta querella fue un revulsivo para el mundo de la recuperación de las memorias de las víctimas del franquismo y la transición y su lucha por la verdad, la justicia y la reparación. En 2010 todavía muchas asociaciones no se habían rehecho del enorme golpe que supuso la Ley de la Memoria, la 52/2007, que sirvió también para desmovilizarnos. Una segunda ley de punto final, que decepcionó por su cobardía y por la traición a los compromisos que gran parte de la supuesta izquierda del estado español dijo aceptar con los entidades memorialistas. La indecencia de intercambiar el término ilegal por ilegítimo, de legitimar el cerrar la puerta a la justicia bajo las premisas del perdón y la reconciliación, dando la espalda a las víctimas y sus reivindicaciones y agarrándose una vez más a los vicios de la transición reforzando la impunidad.
El octavo es el altavoz que supuso la querella argentina para la causa de las víctimas del franquismo y la transición, visualizando como nunca el déficit de garantías padecido por las víctimas y situando sus reivindicaciones en el campo de los derechos humanos. Esto supuso un salto cualitativo que nos hizo recorrer la distancia entre el homenaje de las placas conmemorativas y los tribunales de justicia. La importante difusión de los medios de comunicación situó los crímenes del franquismo en la categoría de crímenes de lesa humanidad y/o genocidio y reveló su carácter imprescriptible, llegando a muchas personas que eran ajenas a la gravedad de esta cuestión y poniendo de relieve los déficits democráticos del estado español. Ahora gran parte de la ciudadanía sabe que este Estado es una gran fosa donde además de las y los asesinados están enterrados sus derechos.
El noveno es toda la solidaridad desplegada, que se ha materializado en miles de firmas de apoyo recogidas en todo el estado español, una gran mayoría en Catalunya, de gente de todo el mundo indignada y sorprendida por la situación que padecen víctimas y familiares. En este punto queremos dar las gracias a la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, que desde hace 9 años se concentra para reivindicar verdad, justicia y reparación y que nos ha hecho de altavoz cediéndonos parte de su espacio para la recogida de firmas. 
El décimo es que las administraciones públicas, ayuntamientos, diputaciones, parlamentos aprobaron mociones de apoyo a la querella argentina y a las y los querellantes. Mociones, recogidas en sus actas, contra los crímenes que el estado español continúa sin querer juzgar, ni condenar. Gracias por oficializar la legitimidad de nuestras denuncias. Algunas de estas instituciones dieron un paso más y decidieron personarse como querellantes en la Causa 4591/10, un hecho de gran relevancia que deja al descubierto desde el mismo Estado la responsabilidad de éste en la impunidad del franquismo.
El undécimo es el caso Mendieta, las fosas abiertas por orden judicial siguiendo los protocolos de Naciones Unidas. Por primera vez se abre una fosa del franquismo a través de instancias judiciales dando reparación a los familiares. Un caso con mucha difusión por su componente humano personificado en la entrañable Ascensión y su firme resolución y su digna lucha. Su testimonio delante de la jueza en Buenos Aires ha hecho posible su deseo de poder ser enterrada, esperamos que un día muy lejano, con un hueso de su padre fusilado por el fascismo español. Un gran triunfo sin duda alguna para nuestra causa.
El doceavo es que hasta las cínicas y mal argumentadas negativas del estado español se convierten en pruebas de carga contra éste y nos instan a continuar con nuestra determinación de defensa de la verdad, la justicia y la reparación.
El treceavo punto para remarcar que tanto las denuncias como las querellas han puesto sobre el tablero público cuestiones relacionadas con diferentes aspectos de la represión como el capítulo de las verdades escondidas como la estigmatización de parte de las víctimas, como los invisibles crímenes y torturas de la transición. También los déficits de las leyes de la memoria y fosas tanto en el ámbito estatal como autonómico como el inexistente censo único, el nulo cruce de ADN de vivos y muertos, las exhumaciones que no han seguido los protocolos de la ONU o la importante cuestión de los archivos.
Un catorceavo punto sería para aquello que hemos podido olvidar y que también haya sido importante y un quinceavo y consecutivos para los frutos que todavía nos quedan por recoger.
Todos estos éxitos enumerados, no por orden de importancia, aunque para algunos no sean suficientemente significativos, todos han sido indispensables para nuestras compañeras y compañeros. Por todo ello nos felicitamos y por eso continuamos trabajando dando apoyo a esta Causa que todavía tiene recorrido y satisfacciones legales y emocionales que darnos. Por lo expuesto y por lo que no hemos explicado y que atesoramos, momentos irrepetibles de solidaridad y compromiso personal y colectivo, seguiremos luchando.
Gracias a las abogadas y abogados, a la jueza de esta Causa, a las compañeras y compañeros querellantes, a las personas que han trabajado desinteresadamente y han acompañado a víctimas y familiares, gracias a las personas anónimas que nos han encorajado a continuar, motor de todo el trabajo que todavía nos queda por hacer.
Continuamos, seguimos.
Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina

martes, 26 de diciembre de 2017

COMUNICADO DE LA XARXA CATALANA I BALEAR DE APOYO A NUESTROS ABOGADOS


Comunicado de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme (Red Catalana y Balear de Apoyo a la Querella Argentina contra los crímenes del franquismo).

Las víctimas, familiares y asociaciones que trabajan por los derechos humanos de las víctimas del franquismo y la transición, querellantes y denunciantes en la Causa 4591/10 y que forman parte de nuestra Xarxa queremos mostrar nuestra lealtad al equipo de juristas argentinos que la han hecho posible.  Las personas y entidades integradas en la Xarxa que han podido querellarse en esta Causa gracias a la Justicia Universal que nos ampara en la República Argentina lo han hecho para buscar una justicia negada sistemáticamente por el Reino de España. Un Estado español que ha garantizado la impunidad para los verdugos de la dictadura franquista, amnistiados por una ley de punto final que cerró la puerta a la investigación de cientos de miles de crímenes catalogados como de lesa humanidad y/o genocidio, un muestrario del horror tan sepultado como los decenas de miles de desaparecidos en fosas a lo largo y ancho de todo el Estado. Un Estado español que también ha negado la justicia a las víctimas de la transición, centenares entre muertos y torturados hasta el año 1977 y más allá.

Queremos por tanto dar las gracias más sinceras y sentidas a todos nuestros abogados, al fallecido David Baigún, a Ricardo Daniel Huñis, a Beinusz Szmukler, Héctor Trajtemberg, a Carlos Zamorano y en especial a Máximo Castex y a nuestra incansable Ana Messuti por haber hecho posible esta Causa, por su buen hacer, su entrega, su solidaridad y su compromiso con las y los querellantes, sin ningún afán de protagonismo, anteponiendo las víctimas y su derecho a obtener justicia por encima de todo. Queremos trasladarles que son nuestros únicos representantes legales y que así seguirá siendo mientras esta Causa siga adelante, depositando en todos ellos nuestra total confianza.

Del mismo modo mostramos nuestro total rechazo a que otros juristas se arroguen nuestra representación y a que se convierta esta Causa en un fenómeno mediático con fines partidistas. También queremos dejar constancia que desde el 24 de marzo de 2016 no pertenecemos a la CEAQUA, por tanto esta organización no nos representa y  no compartimos su línea de actuación. Aclarar que nuestra Xarxa no ha participado en la petición de ayuda económica para publicitar la denominada querella argentina.

Seguiremos trabajando con la mayor honestidad por nuestros querellantes acompañados y asesorados por nuestros legítimos abogados esperando que un día, no muy lejano, obtengamos la justicia negada en el Reino de España.


Firmantes:

.Pere Fortuny i Velázquez. Querellante por su padre Josep Fortuny i Torrens.
.Lluís Serra i Sancho. Querellante por su padre Lluís Serra i Giribert.
.Felipe Moreno Martín.Querellante como víctima directa de la represión franquista.
.David Lora Barajas. Querellante por su abuelo José Barajas Galiano.
.Javier Pérez Moure. Querellante por su abuelo Justo Moure Giráldez.
.Rubén Benedicto Salmerón. Querellante por su abuelo José Salmerón Céspedes.
.María de las Flores Calzada Rodríguez. Querellante por su padre Antonio Calzada Díaz. Denunciante por sus tíos Enrique y Ramón Herrada Domínguez.
.Antonio Silva Pérez.  Querellante como víctima directa de la represión franquista.
.María Josep Rovira i Blanco. Querellante por su tío abuelo Manuel Blanco Pascual.
.Neus Vendrell Ros. Denunciante por su padre Lorenzo Vendrell Castells, su tío Ignacio Vendrell Castells y su suegro Manuel Lázaro Casado.
.Carmen Contero López. Querellante por sus tíos Agustín y Rafael López Álvarez.
.Juan Martínez Martínez.  Querellante como víctima directa de la represión franquista.
.Francisca Cruz Puntero. Querellante por su madre y su tío, Francisca Puntero y Faustino Cruz y como víctima directa de la represión franquista.
.José Ramírez Muñoz. Querellante por su tío Ángel Ramírez Muñoz.
.Antonio Martos Jiménez. Querellante por su hermano Cipriano Martos Jiménez.
.Maria Antònia Oliver Paris. Querellante por su abuelo Andreu París Martorell.
.Antonia Margarita Mercadal Serra. Querellante por su padre Miguel Mercadal Ramis y por su tío Jaime Serra Cardell.
.Maite Blázquez Losa. Querellante por su abuelo Joan Losa Campomar.
.Glòria Martí i Prunera. Donante genética del banco de ADN de la UB/FBG. Busca a su padre, Joan Martí Sabi, desaparecido en 1938. Representante en la denuncia del cruce de datos genéticos de la «Asociación Banco de ADN de Familiares de Desaparecidos de la Guerra Civil y Postguerra»
.Joan Ruana i Llop. Representante en la denuncia del cruce de datos genéticos de «Lo Riu, Associació per l'estudi del patrimoni arqueològic i històric de les Terres de l'Ebre»
Francesco Maria Mengo. Representante en la denuncia del cruce de datos genéticos, de la «Asociación AltraItalia»
.Marc Antoni Malagarriga i Picas. Donante genético del banco de ADN de la UB/FBG. Busca a su tío, Guillem Malagarriga Ribalta, desaparecido en 1938. Representante general de la denuncia del cruce de datos genéticos, en nombre de las asociaciones firmantes.
.Associació Memòria de Mallorca. Querellante.
.Associació Ateos y Republicanos. Querellante.
.Associació Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat. Querellante.






martes, 5 de diciembre de 2017

EL RELATO DE MAITE, LA NIETA DE JOAN LOSA, RESCATADO DEL SILENCIO DE LA FOSSA DE PORRERES.



Querría decir tantas cosas que se atropellan las palabras y unas se solapan con otras. 

Han encontrado a mi abuelo y a sus cinco compañeros, en la fosa número 2 de la primera fase de la exhumación de "sa nostra Fossa de Porreres" en Mallorca, unos encima de otros, arrojados de cualquier manera. La fosa número 2 en la que los profesionales del equipo técnico de Aranzadi y los  muchos voluntarios y voluntarias que allí acudieron a colaborar, los rescataron por fin de la tierra en la que sus asesinos los intentaron hacer callar. 



Las 55 personas rescatadas en esa primera fase y las que hubo que volver a recluir en el silencio porque los mil veces malditos construyeron encima de sus cadáveres, con la intención de que nunca fueran encontrados, hablarán por siempre desde nuestra voz. 

Los fascistas no tuvieron en cuenta que los lazos de amor unen a la humanidad más allá de la muerte. Y ese amor al ser querido, padre, madre, abuela, abuelo, hijas e hijos, primas, tíos, sobrinos y amigas ... ha creado una fuerza tan grande que ya no podrá ser vencida. 


Mi abuelo JOAN LOSA CAMPOMAR, ha sido encontrado e identificado inequívocamente. Mi familia tiene la posibilidad de cerrar el círculo de angustia, terror y dolor al que los fascistas abocaron nuestras vidas....

No os engañéis los que pensáis en nosotros como "víctimas"... Víctimas somos todas y todos los ciudadanos de este país al que los militares fascistas, un julio de 1936, condenaron nuevamente a vivir bajo el yugo y la opresión. Es hora de levantarse y exigir VERDAD, JUSTICIA Y REPARACIÓN para todas y todos. No nos conformamos con haber encontrado a nuestro familiar, NO ..., seguiremos trabajando para que el mundo sea más justo. 

Gracias a mi gente de Memòria de Mallorca, de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes, de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, al Govern de Ses Illes Balears, a l'Ajuntament de Pollença, a los historiadores y periodistas, a psicólogas y psicoanalistas y muy especialmente a nuestra querida Ana Messuti. Gracias a mi familia, que se que me apoyan aunque no digan nada. Gràcies a totes, es meu padrí JOAN LOSA CAMPOMAR, es retrobarà per fi amb la seva esposa TERESA CASTRO PENELLA. 



Vos estimo a totes.

Maite Blázquez Losa. 


jueves, 19 de octubre de 2017

COMUNICAT DE LA NOSTRA XARXA SOBRE L'ELECCIÓ DEL REGNE D'ESPANYA COM A MEMBRE DEL CONSELL DE DRETS HUMANS DE L'ONU

Comunicat de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina de rebuig a la decisió de l'ONU de votar al Regne d'Espanya com a membre del seu Consell de Drets Humans.




La nostra Xarxa mostra el seu estupor davant la notícia de l'elecció del Regne d'Espanya com a membre del Consell de Drets Humans de l'ONU durant els pròxims 3 anys. Un nomenament que arriba després d'un nou informe d'aquesta organització datat el 7 de setembre de 2017, on es continua denunciant la manca de justícia per a les víctimes del franquisme. Arriba sense tenir en compte totes les violacions dels drets humans, des dels murs de filferro tallant, els morts a les fronteres, els CIE, les devolucions en calent, després de la violència d'estat desfermada contra persones que volien expressar-se en pau i llibertat a Catalunya, després de la complicitat amb els feixistes que insulten les nostres víctimes i colpegen a tothom que no proclama la unitat d'Espanya exhibint simbologia franquista. 

És increïble que un estat erigit sobre una gran fossa tancada i oblidadaconegut arreu per la seva defensa de la impunitat del franquisme sigui votat per a ocupar un càrrec d'aquestes característiques, encara que sigui per ser l'única candidatura per a Europa. Una Europa que arrossega també la culpa dels 40 anys de dictadura del colpista Franco i d'una transició dissenyada a la seva mida, passant per sobre de milers i milers de persones antifeixistes assassinades i represaliades per defensar la legalitat republicana. Dels 193 vots, va assolir 180, però com la votació és secreta no podem saber la llista de països que observa la nostra manca de drets, des de la llei d'Amnistia de 1977 a la llei Mordassa, i no ha dubtat en votar al Regne d'Espanya. Un estat amb un jutjat hereu del franquisme com l'Audiència Nacional filla del TOP, un cas únic a Europa. Després d'aquesta votació el ministre Dastis, conegut per les seves mentides als periodistes europeus, va piular "nuestros principios y valores nos avalan", los principios del Movimiento, sense cap dubte. I Mariano Rajoy va piular "satisfecho por la elección de España", com no estar-ho després de rebre un premi per violar els drets humans en un Regne de corrupció on no han deixat d'haver presos polítics des de la dictadura. 

Nosaltres no podem mostrar-nos més que decebuts després de tants anys de lluita de tanta gent ,que abans de morir vol obtenir justícia en un món on només els drets els sustenta el paper. 

Continuarem lluitant per la veritat, la justícia i la reparació.


lunes, 18 de septiembre de 2017

HOMENATGE A CIPRIANO MARTOS A REUS AL 44 ANIVERSARI DE LA SEVA MORT A MANS DE LA GUARDIA CIVIL


Emotiu acte en record de Cipriano Martos Jiménez al cementiri de Reus amb més d'un centenar de persones que van retre un sentit homenatge a aquest jove sindicalista mort en mans de la Guardia Civil de la localitat el 1973. 

En aquest acte obert a tothom i convocat per la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina van participar els germans d'en Cipriano, 






membres històrics del seu partit, els joves del Partit Comunista Marxista Leninista hereus de la seva lluita, 





la dona i la filla d'en Pascual Carrilero Carrilero,  també detingut en les mateixes dates i salvatgement torturat sempre amb el seu company a la seva memòria. Sense la imprescindible col·laboració de l'Ester aquest acte no hauria estat possible.





Volem donar les gràcies a totes i tots i en especial a l'artista visual Lola Lasurt per la seva obra i la seva solidaritat amb el cas d'en Cipriano




i a l'historiador Salvador Palomar, que ha estat cabdal en la querella d'en Cipriano Martos a la justícia argentina i que ens ha recordat que ens uneix la defensa de les llibertats en aquests temps de repressió.


També agrair la presència de les companyes i companys de la nostra Xarxa i també querellants, així com la intervenció del poeta Manuel López Álvarez.


Després d'aquest acte de veritat, justícia i reparació on s'ha demanat a la Generalitat en compliment de la seva llei de fosses que compleixi amb el seu compromís amb l'exhumació d'en Cipriano Martos s'ha fet una ofrena floral davant del monòlit que els seus companys de partit van col·locar el 1979 a la fossa comuna on resten, segons documents de temps de dictadura, les restes d'en Cipriano. 





En aquest mateix lloc s'ha dedicat una cançó a en Cipriano i a continuació s'ha entonat La Internacional amb els punys enlaire.















 Galeria fotogràfica: