Les víctimes de la transició, les més incòmodes, silenciades i ben bé moltes anònimes, comparteixen una llosa d’injustícia, la Llei d’Amnistia del 15 d’octubre de 1977. Una llei d’impunitat pels botxins en vida i mort del dictador, disfressada de llei magnànima d’amnistia general a totes les víctimes del feixisme espanyol, una llei enverinada de franquisme, lloada com a màxim exponent de la reconciliació democràtica. Llei enverinada perquè en el seu article Segon, punts 5 i 6, queden amnistiats tots els delictes i faltes comesos per autoritats, funcionaris i agents de l’ordre públic amb motiu d’investigacions i persecucions i contra l’exercici dels drets de les persones. Aquesta llei preconstitucional justifica la seva validesa democràtica per haver estat refrendada en unes Corts, diuen que democràtiques, amb diputats del Partit Comunista i del PSOE, escons d’amnèsia sobre una gran fossa plena dels seus militants. Va ser una llei tutelada pel soroll de sabres i supeditada als interessos d’aquells que continuen transitant, no pas un exemplificant pacte democràtic. Aquesta llei va dividir perversament a les víctimes de la transició en dos grups, les d’abans del 6 d’octubre del 77 i les de després d’aquesta data. Encara que ni les primeres, ni les segones han rebut justícia, les segones quedarien fora del context de conjunt de víctimes polítiques de la repressió i passarien a formar part dels famosos casos aïllats, que a hores d’ara la justícia considera prescrits. Però el dolor de les famílies, de les seves companyes i companys, i del seu dret a obtenir justícia no tenen prescripció, igual que no ho tenen els crims de lesa humanitat, què és en realitat el que l’estat espanyol va cometre amb les víctimes de la transició, per acció i/u omissió. Hi ha qui defensa que en realitat aquesta llei no ha estat aplicada stricto sensu als botxins i que, per tant, no és una llei de punt final, llavors, per què és el topall amb què es troben tots els intents d’aconseguir justícia? Si no és així, per què la nova llei de memòria no anul·la aquesta llei, contrària a tota defensa dels drets humans? Doncs perquè la llei d’Amnistia forma part de l’arquitectura del continuisme de les estructures de poder del franquisme i del seu modus operandi.
La nova llei de Memòria es congratula de ser molt generosa perquè arriba fins a l’entrada en vigor de la Constitució monàrquica de 1978, donant suposat estatus de víctima de la repressió a militants antifeixistes com Gustau Adolf Muñoz de Bustillo Gallego o a Jordi Martínez de Foix, però no els hi dona justícia. La repressió de caràcter franquista va anar més enllà d’aquesta data magna perquè funcionaris policials, militars i judicials van continuar en els seus càrrecs, molts d’aquests van formar part de l’aparell repressor del franquisme, van ser promocionats pujant al seu escalafó i fins i tot serien condecorats pels seus serveis a la pàtria en la seva guerra bruta contra el terrorisme. Era un crim per a l’estat desaprofitar l’experiència d’aquells botxins per als seus crims d’estat.
Diu la futura llei de Memòria Democràtica en el seu article 27, referent a la consulta de documents, en el seu punt 1 que hi haurà lliure accés als arxius públics i privats sobre la Transició. Però en el punt 2 d’aquest article, aquell que fa referència a l’accés a totes les dades personals dels victimaris, dels tercers com la llei eufemísticament els anomena, aquesta consulta sembla estar només reservada per a les víctimes de la repressió de l’estat que encara viuen. I els familiars de la Transició, no tenen dret a consultar els arxius policials i judicials on consten els noms dels botxins i les circumstàncies dels seus crims, així com els noms dels col·laboradors necessaris per a la seva impunitat? Què passa amb les víctimes que ja no tenen més veu que la de les seves famílies i companys de militància? Què passa amb el dret d’investigar als tercers? Què passa amb les famílies que volen tenir accés als arxius per poder posar en mans de la justícia els seus casos?, rebran els documents censurats com tantes vegades? Ens estem referint a la justícia de la República Argentina, perquè a l’estat espanyol ja ha quedat palès que no hi ha justícia possible. I quan ens estàvem fent totes aquestes preguntes arriba la resposta en forma de llei, la 16/1985 a la qual ens redirigeix la nova llei de memòria, concretament al seu article 57 que diu que no es podran consultar lliurement els documents quan continguin dades personals de caràcter policial, processal, clínic o de qualsevol altra índole que puguin afectar la seguretat de les persones, al seu honor, a la intimitat de la seva vida privada i familiar i a la seva pròpia imatge, no podran ser públicament consultats sense que mediï consentiment exprés dels afectats o fins que hagi transcorregut un termini de vint-i-cinc anys des de la seva mort, si la seva data és coneguda o, en un altre cas, de cinquanta anys, a partir de la data dels documents. O sigui, que el botxí hauria de donar consentiment a la víctima o haurien de transcórrer vint- i-cinc anys des de la data de la mort dels repressors o cinquanta anys des dels seus crims. Però si desconeixem els noms dels victimaris, que mai donarien el seu consentiment, menys sabrem si són vius, o morts o els anys que fa que han mort, i encara que han passat massa anys des dels fets, no arribem als 50 anys que han d’haver transcorregut segons la llei. Així tornem al punt de partida: indefensió per a les víctimes de la Transició.
Ens trobem de nou sense justícia i sense reparació més enllà de la moral i el copet a l’esquena. Si anem al capítol de reparació econòmica d’aquesta Llei ens trobem amb que no hi haurà ni un euro per a cap víctima, ni familiars de víctimes de la transició. El text de la llei diu que no produirà efectes per al reconeixement de responsabilitat patrimonial de l'Estat, de qualsevol administració pública o de particulars, ni donar lloc a efecte, reparació o indemnització d'índole econòmica o professional. Vivim en un estat aconfessionalment catòlic, on es considera una cosa amoral i lletja que les víctimes del feixisme siguin indemnitzades materialment, curiosament amb altres víctimes això no passa. Les víctimes del franquisme i la transició, i els seus familiars han d’anar justificant-se dient sempre per endavant que la seva motivació en cap cas és econòmica. Sens dubte una gran veritat, però també ho és que tenen dret a aquesta reparació sense ser assenyalats, i si no la volen per a ells, sempre la poden destinar a una lluita lloable, una d’aquelles moltes causes en les que van militar els seus éssers estimats. La reparació és un deure de l’estat i un dret de la víctima, també l’econòmica.
Aquesta nova Llei obre una porta inconcreta a investigar crims fins a l’any 1983 per a valorar qui és i qui no és víctima, diu així: per si poguessin persistir elements que ocasionessin suposats de vulneració de drets humans a persones per la seva lluita per la consolidació de la democràcia, els drets fonamentals i els valors democràtics, la disposició addicional XX contempla la designació d'una comissió tècnica que elabori un estudi sobre aquests supòsits entre l'entrada en vigor de la Constitució de 1978 i el 31 de desembre de 1983, que assenyali possibles vies de reconeixement i reparació a aquestes. Aquesta Llei contempla un fiscal especial, Fiscal de Sala de Derechos Humanos y Memoria, que ja va ser posat en dubte pel Consell General del Poder Judicial. Una oficina burocràtica, on suposadament hem de creure que es duran a terme els centenars d’investigacions que no s’han fet en les darreres quatre dècades, però tot sense cap efecte jurídic, serà com el treball d’investigació d’uns historiadors de l’estat.
La nova Llei, que ha hagut de ser batejada com Democràtica perquè no hi hagi cap dubte, sense la dotació pressupostària adient i sense voluntat de fer-la complir, serà una llei com la del 2007, totalment insuficient. Només paraules a un paper, mullat, perquè a l’estat espanyol quan es fa una llei a favor d’aquells que veuen vulnerats els seus drets sempre va acompanyada de la trampa. I si les eleccions vinents guanya la dreta franquista no caldrà ni que es molestin en derogar-la, que és el que han promès, només amb presumir, com ho va fer en Rajoy, de què no va adjudicar ni un euro a aquest capítol vital per a la regeneració democràtica del Regne d’Espanya, ja tenen prou.
I per acabar d’adobar-ho aquesta poruga llei de memòria també ha estat víctima del mercadeig polític i de l’intercanvi d’interessos dels partits, una manca de respecte imperdonable per a les víctimes i els seus familiars, malauradament acostumades a patir aquesta vergonya de dèficit democràtic. Per això la lluita de les entitats continuarà i per això neixen noves associacions com el Colectivo de Olvidados de la Transición, entitat a la qual pertany el nostre company querellant a la República Argentina Marc Muñoz, per donar veu i exigir justícia en nom del seu germà Gustau i dels centenars de víctimes oblidades de la transició. Per exigir que personatges clau de la repressió de l’estat espanyol com l’inefable Rodolfo Martín Villa siguin jutjats i sentenciats com a violadors dels drets humans.
Concentració nosaltres acusem Martín Villa 2020: crònica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario