miércoles, 4 de mayo de 2022

TESTIMONI DEL NOSTRE COMPANY QUERELLANT ANTONIO SILVA PÉREZ, TORTURAT A VIA LAIETANA EL 1973



Ahir, 3 de maig, als actes que la Comissió de la Dignitat convoca, cada primer i tercer dimarts de cada mes, va donar testimoni el nostre company querellant Antonio Silva. Aquests actes de denúncia es duen a terme des de fa un any per a exigir que la comissaria de Via Laietana esdevingui lloc de memòria de la tortura del franquisme, la transició i més enllà. Entre els murs d'aquest edifici dels horrors un incomptable nombre d'antifeixistes va ser vexat, insultat, torturat amb un ventall de tècniques esgarrifants que mai oblidaran. És colpidor escoltar els relats de torturades i torturats, que aquests dimarts de veritat, justícia i reparació, han compartit generosament amb les persones assistents, cada vegada més. Ja han passat desenes d'antifeixistes per explicar el seu patiment i acusar els seus botxins. Els noms dels torturadors del nostre company consten a la seva querella i esperem que es faci justícia. L'Antonio va dir que no oblidaria mai el dolor que li van provocar a Via Laietana, ni el que la Brigada Político Social va causar a la seva família, nosaltres tampoc ho farem. 

La pròxima convocatòria serà el 17 de maig, no hi falteu.

HOMENATGE A LA NOSTRA COMPANYA PAQUITA CRUZ I AL NOSTRE COMPANY JUAN MARTÍNEZ, QUERELLANTS A LA REPÚBLICA ARGENTINA




Vam compartir una tarda d'homenatge a Paquita i a Juan el dia de la presentació del llibre de les seves memòries "70 años de lucha, coraje y compromiso, Memorias de Juan Martínez Martínez". Unes hores de molta emoció i reconeixement a unes persones meravelloses amb un gran diccionari vital d'experiència antifeixista on mai ha figurat la paraula defallir. Sempre dempeus, sempre fidels al seu compromís amb honestedat i integritat. Milers de gràcies per formar per sempre més part de la nostra família de veritat, justícia i reparació. Les companyes i companys de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina i de la Mesa de Catalunya d'Entitat Memorialistes sempre portaran al cor el vostre exemple.
  









Text d'homenatge a Paquita i Juan.

És un honor per a nosaltres parlar-vos aquesta tarda de la nostra estimada Paquita, per a nosaltres, Paquita Dinamitera, des de la primera vegada que la vam sentir recitar l’encoratjador poema de Miguel Hernández, dedicat a Rosario Sánchez Mora.

Eres la nata de las mujeres, la espuma de la trinchera.
Digna como una bandera de triunfos y resplandores…

Així l’hauria descrita també a ella el seu poeta favorit. Nuestra compañera Paquita continúa siendo un referente para todas las personas que tuvimos la gran suerte de compartir causas y luchas con ella. Por eso, a pesar del olvido, que la acompañó hasta el final de sus días, ella, es hoy memoria viva. El intolerable e imperdonable olvido de una sociedad y unas instituciones que no cumplieron con aquellos preceptos inviolables en cualquier democracia plena como son la verdad, la justicia y la reparación. Y el terrible olvido de una enfermedad que le robó toda una vida de recuerdos de militancias y compromiso por la justicia social. Este último olvido incluso le robó el olvido que el franquismo y la democracia extendieron sobre los execrablescrímenes de lesa humanidad que sufrió su familia. Justamente, aquel olvido oficial, que había sido uno de
los motores de sus ideales y también la correa de transmisión, que nos ha convertido en difusoras de su amarga y a la vez admirable vida. Nadie la borrará ya de la historia, no lo permitiremos.

Parece mentira que una niña de la cárcel, como ella misma se denominaba, marcada por una tragedia demoledora de familiares asesinados por los golpistas fascistas, pudiera regalar con tanta generosidad tanta ternura. Su tío Faustino asesinado, su tío Laureano muerto en la prisión, su tío Victorino al cabo de pocos
meses de salir del presidio a causa de las inhumanas condiciones que sufrían los presos, su tía Maximina encarcelada durante varios años, su padre Alejandro y su
tío Lorenzo presos esclavos del franquismo en el Valle de los Caídos. Y lo más duro de todo, su madre Francisca muerta en prisión cuando ella solo era un bebé de meses, una madre de la cual solo le quedaba una fotografía y el dolor punzante de la pérdida. Todas estas personas ausentes, pero tan presentes en su vida, hicieron de Paquita una mujer humana y combativa.

La única fortuna que heredó Paquita fue el legado de una dignidad familiar tan grande que solo un corazón enorme como el suyo podía acoger. Orgullo de legado de clase obrera, comprometida, republicana y roja, como
era ella. La pudimos ver con la cabeza alta en huelgas, manifestaciones y todo tipo de reivindicaciones a favor de la clase trabajadora junto a su inseparable Juan.

La història de Paquita és la del patiment d’una impunitat insofrible. Una impunitat d’assassina repressió franquista a l’aixopluc d’un estat espanyol, que li va negar la justícia que li devia. Per això, tant la Paquita com el seu company de vida i militàncies, Juan, es van querellar a la República Argentina pels crims de lesa humanitat, imprescriptibles, de què van ser víctimes. El regne d’Espanya, que ens va facilitar el corrupte dictador, aquell que va passar per les seves colpistes armes la legal República, té un deute amb les milers I milers de Paquitas i Juanes, que mai han estat reparats, I amb les milers i milers d’antifeixistes que encara resten a les cunetes.

La Paquita de poder haver estat una nena de la República, en comptes d’una nena de la presó, hauria pogut gaudir d’una infància feliç sense mort, sense presons, sense fam i malalties, sense llàgrimes d’amargura i abraçada per una mare, que sempre va trobar molt a faltar. Amb la República la vida de la Paquita, i la de tantes nenes i dones, hauria estat molt diferent. Haurien crescut en temps d’emancipació i de llibertat i no en mig d’una guerra i una postguerra tan miserable com les oligarquies, els militars i l’Església que la van imposar a foc i sang. S’haurien desenvolupat entre drets imprescindibles com l’educació, entre llibres de poesia i cançons d’esperança. Paquita hauria crescut recitant amb la seva encisadora veu, capaç de fondre les ànimes més glaçades, versos de justícia social.

Estem molt agraïdes d’haver conegut una Paquita tan solidària, tan empàtica i amb un somriure tan dolç que ens alegrava els dies més foscos. Una Paquita tan forta I amb tant coratge, que ens continua empenyent a lluitar pels drets humans i contra l’oblit, fins a la victòria, sempre.

Aquesta dona valuosa, entre altres moltes cançons, ens cantava en totes les concentracions de reivindicació de totes les memòries antifeixistes: 

una canción, una canción, 
llena las calles de la ciudad. 
Canta el martillo, 
canta el motor, 
ya canta el brazo trabajador. 
Todas las manos se van a alzar, 
un solo puño las unirá. 
Pueblo que canta no morirá. 

I la nostra enyorada Paquita tampoc.

Volem dedicar aquestes sinceres i sentides paraules sobre la nostra Paquita al seu estimat Juan, del que ens honorem tenir per company de lluita i al que admirem i estimem. Gràcies, Juan, pel teu exemple de resistència malgrat les detencions, les tortures, la presó i la repressió feixista patida, avui més que mai, davant l’avenç implacable del feixisme, ens calen referents com tu.

Vienes quemando la brisa, 
con soles de primavera, 
para plantar la bandera, 
con la luz de tu sonrisa.
Tu amor revolucionario, 
te conduce a nueva empresa,
donde esperan la firmeza, 
de tu brazo libertario.
Seguiremos adelante, 
como junto a ti seguimos.
Comandante Juan Martínez.

Per molts anys de vida i de memòria company Juan!

Notícies:


lunes, 20 de diciembre de 2021

PER UNES FESTES DE JUSTÍCIA I UN ANY NOU SENSE IMPUNITAT.


Aquestes festes no oblidarem. Mentre la justícia del Regne d'Espanya continua vetllant pel franquisme emparada per un estat coronat d'impunitat, nosaltres continuarem treballant per la veritat, la justícia i la repressió fins que el franquisme, que no mor, sigui jutjat i empresonat per sempre més. 

Us desitgem un any de compromís amb la defensa dels drets humans, perquè serà una de les millors eines per combatre el feixisme, el mateix monstre que van combatre les nostres víctimes lluitant pel nostre futur i que nosaltres hem de combatre per honorar el seu passat. 

Gràcies a la República Argentina per obrir la porta de la justícia universal, gràcies a la jutgessa Servini pel seu treball, moltes gràcies als nostres advocats Ana Messuti i Máximo Castex pel seu suport impagable, gràcies a les companyes i companys que no heu defallit i gràcies a tothom que ens ha acompanyat des d'ençà que es va iniciar aquesta Causa.

Molta salut!

miércoles, 15 de diciembre de 2021

Ens ha deixat la nostra estimada companya Paquita, no t'oblidarem mai.

 


Avui ens ha deixat la nostra estimada companya Paquita Cruz, la nostra Paquita dinamitera, nena de la presó com ella mateixa es definia, perquè allà va estar amb la seva mare, que el feixisme li va robar per sempre més i amb ella un bocí del seu cor. Paquita va ser la nostra veu feta cançó, ànima combativa, sempre fidel a les seves idees i militant de pedra picada, també de la Memòria, la de la seva família marcada profundament per la repressió,  i la de totes les víctimes del franquisme. 

La malaltia li va deixar sense els seus records més estimats, però nosaltres vetllarem perquè siguin ben vius lluitant contra l'amnèsia i la injustícia. El nostre condol al seu company de vida Juan Martínez, també el nostre estimat company de camí per la veritat, la justícia i la reparació, a la seva família i a tothom que va tenir la sort de conéixer-la. 

T'estimarem sempre, tan dolça i tan forta, tan solidària, gran companya, i et recordarem cantant i recitant al teu meravellós Miguel Hernández.

Paquita dinamitera, 

digna como una bandera

de triunfos y resplandores,

dinamiteros pastores,

vedla agitando su aliento

y dad las bombas al viento

del alma de los traidores.

Les companyes i companys de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes i de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina no t'oblidarem mai.


Paquita es va querellar a la causa oberta a la República Argentina 
contra els crims del franquisme i la transició.

Aquest és el text del nostre homenatge a Paquita a la nostra concentració a Rubí el novembre de 2019.

Vam obrir l'acte fent un homenatge a la nostra companya Paquita, la nostra Paquita Dinamitera, la nostra veu cantant a tants i tants actes de veritat, justícia i reparació a la plaça de Sant Jaume, on hem recordat a milers de víctimes durant aquests 10 anys, les hem honorades i hem exigit els seus drets. La Paquita ha estat la nostra banda sonora. Ha fet plorar i emocionar a moltes persones concentrades per les víctimes del franquisme, com ella mateixa, amb la seva Rosario Dinamitera. La mateixa memòria que nosaltres reivindiquem és la memòria que hem de mantenir viva en nom de la Paquita, ara que ella no pot fer-ho. El nostre reconeixement i estimació a una dona lluitadora i compromesa que tant d’amor ens ha regalat i que tant ens ha ensenyat. I amb la seva generositat ella voldria que aquest homenatge sigui per a la seva mare, el seu pare i els seus oncles. Per això us explicarem les seves vides.

Francisca Puntero López, la mare de la nostra Paquita, va néixer el 9 de març de 1907 a Mota del Cuervo, Conca. Treballadora del camp des de ben petita va ser presidenta del col·lectiu de dones del sindicat UGT del seu poble.  Alejandro Cruz, pare de la Paquita, s’incorpora com a voluntari amb el seu germà Julián per defensar la República, Julián cau mort i Alejandro és ferit. Quan es recupera és nomenat comissari polític i la família es trasllada amb ell a Sant Climent, Conca, on neix la Paquita, la tercera filla del matrimoni.

Quan la família torna a Mota del Cuervo és detinguda. El pare de la Paquita i el seu germà Faustino, també la seva mare que encara li donava el pit i ella mateixa. A la caserna de la Guardia Civil li rapen el cap a Francisca, la deixen en llibertat unes hores i la tornen a detenir. El 7 de gener de 1940 és empresonada, la Paquita es converteix en nadó de la presó. Les condicions de fam, higiene, amuntegament i malalties acaben per matar a Francisca a la Prisión Central del Monasterio de Uclés el 21 de juliol de 1940. Tenia 33 anys. La germana de Francisca, Maximina, va estar dos anys a la presó i el seu germà Lorenzo deu anys.

En morir la mare li van portar la nostra Paquita al seu pare que també estava a presó i aquest els hi va dir que allà la nena moriria que li donessin la nena a la seva germana. La Paquita recorda les seves peregrinacions per les presons perquè tres germans del seu pare van ser empresonats també. Alejandro va passar 10 anys presoner com el seu germà Antonio. Laureano va morir a presó i Victorino quan va sortir va morir al cap de pocs mesos. Volem recordar la història que la Paquita ens explicava de com el seu oncle Faustino li deia al seu germà Alejandro, pare de la nostra companya, quan eren a la presó, si criden el teu nom, tu no et moguis, jo aniré en el teu lloc perquè tu tens una família per cuidar, el seu germà li va dir que de cap manera. Així era de generós i valent en Faustino, però el nom que van cridar va ser el seu i va ser executat quan era al Penal de Ocaña, on també va estar el poeta Miguel Hernández. Potser per això ha estat Hernández tan estimat per la Paquita, que ha recitat els seus poemes sempre meravellosament.

Alejandro també va estar al Valle de los Caídos amb el seu cunyat Lorenzo, treballant a la vora d’un precipici arriscats a morir despenyats. La Paquita recorda que pujant a Cuelgamuros per veure el seu pare per portar-li menjar i roba, va estar a punt de morir dues vegades, una de calor i altre de fred, ja que era una nena molt esquifida perquè l’alimentació era molt precària.

La Paquita ha tingut un dolor molt gran tota la seva vida i és no haver pogut tenir cap record de la seva mare, nosaltres sentim el dolor de que ella ara no ens recordi a nosaltres, encara que sabem que ocupem un bocí del seu cor militant i guerriller, que ha bategat a tantes manifestacions i vagues. T’estimem Paquita Dinamitera.


Paquita en la nostra primera concentració el febrer de 2009.

Hoy nos ha dejado nuestra queridísima Paquita Cruz, nuestra Paquita dinamitera, niña de la cárcel como ella misma se definía, porque allí estuvo con su madre, que el franquismo le robó para siempre y con ella un pedazo de su corazón. Paquita fue nuestra voz hecha canción, alma combativa, siempre fiel a sus ideas y militante insobornable, también de la Memoria, la de su familia marcada profundamente por la represión, y la de todas las víctimas del franquismo.

La enfermedad le dejó sin sus recuerdos más queridos, pero nosotros velaremos para que pervivan contra viento y marea luchando contra la amnesia y la injusticia. Nuestro pésame a su compañero de vida Juan Martínez, también querido compañero de camino hacia la verdad, la justicia y la reparación, a su familia y a todo el mundo que tuvo la suerte de conocerla.

Permanecerás siempre con todas y todos nosotros, tan dulce y tan fuerte, tan solidaria, gran compañera, y te recordaremos cantando y recitando a tu maravilloso Miguel Hernández.

Paquita dinamitera, 

digna como una bandera

de triunfos y resplandores,

dinamiteros pastores,

vedla agitando su aliento

y dad las bombas al viento

del alma de los traidores.


Paquita forma parte de la causa abierta en la República Argentina 
contra los crímenes del franquismo y la transición.

Este es el texto de nuestro homenaje a Paquita en nuestra concentración en Rubí en noviembre de 2019.

Abrimos el acto haciendo un homenaje a nuestra compañera Paquita, nuestra Paquita Dinamitera, nuestra voz cantante en tantos y tantos actos de verdad, justicia y reparación en la plaza de Sant Jaume, donde hemos recordado a miles de víctimas durante estos 10 años, las hemos honorado y hemos exigido sus derechos. Paquita ha sido nuestra banda sonora. Ha hecho llorar y emocionar a muchas personas concentradas por las víctimas del franquismo, como ella misma, con su Rosario Dinamitera. La misma memoria que nosotros reivindicamos es la memoria que tenemos que mantener viva en nombre de Paquita, ahora que ella no puede hacerlo. Nuestro reconocimiento y cariño a una mujer luchadora y comprometida que tanto amor nos ha regalado y que tanto nos ha enseñado. Y con su generosidad ella querría que este homenaje fuera para su madre, su padre y sus tíos. Por eso os explicaremos sus vidas.

Francisca Puntero López, la madre de nuestra Paquita, nació el 9 de marzo de 1907 en Mota del Cuervo, Cuenca. Trabajadora del campo desde muy pequeña fue presidenta del colectivo de mujeres del sindicato UGT de su pueblo. Alejandro Cruz, padre de la Paquita, se incorpora como voluntario con su hermano Julián para defender la República, Julián cae muerto y Alejandro es herido. Cuando se recupera es nombrado comisario político y la familia se traslada con él a San Clemente, Cuenca, donde nace Paquita, la tercera hija del matrimonio.

Cuando la familia vuelve a Mota del Cuervo es detenida. El padre de Paquita y su hermano Faustino, también su madre que todavía le daba el pecho y ella misma. En el cuartel de la Guardia Civil le rapan la cabeza a Francisca, la dejan en libertad unas horas y la vuelven a detener. El 7 de enero de 1940 es encarcelada, Paquita se convierte en un niña de la prisión. Las condiciones de hambre, higiene, hacinamiento y enfermedades acaban matando a Francisca en la Prisión Central del Monasterio de Uclés el 21 de julio de 1940. Tenía 33 años. La hermana de Francisca, Maximina, estuvo dos años en la prisión y su hermano Lorenzo diez años.

Al morir la madre llevaron a nuestra Paquita a su padre, que también estaba en prisión, y este se los dijo que allí la niña moriría que se la entregaran a su hermana. Paquita recuerda sus peregrinaciones por las prisiones porque tres hermanos de su padre fueron encarcelados también. Alejandro pasó 10 años prisionero como su hermano Antonio. Laureano murió en prisión y Victorino cuando salió murió al cabo de pocos meses. Queremos recordar la historia que Paquita nos explicaba de como su tío Faustino le decía a su hermano Alejandro, padre de nuestra compañera, cuando estaban en la prisión, si gritan tu nombre, tú no te muevas, yo iré en tu lugar porque tú tienes una familia para cuidar y su hermano le dijo que de ninguna manera. Así era de generoso y valiente Faustino, pero el nombre que gritaron fue el suyo y fue ejecutado cuando estaba en el  Penal de Ocaña, donde también estuvo el poeta Miguel Hernández. Quizás por eso ha sido Hernández tan querido por Paquita, que ha recitado sus poemas siempre maravillosamente.

Alejandro también estuvo al Valle de los Caídos con su cuñado Lorenzo, trabajando al lado de un precipicio arriesgados a morir despeñados. Paquita recuerda que subiendo a Cuelgamuros, para ver a su padre y llevarle comida y ropa, estuvo a punto de morir dos veces, una de calor y otra de frío, puesto que era una niña muy escuálida porque la alimentación era muy precaria.

Paquita ha tenido un dolor muy grande toda su vida y es no haber podido tener ningún recuerdo de su madre, nosotros sentimos el dolor de que ella ahora no nos recuerde a nosotros, aunque sabemos que ocupamos un pedazo de su corazón militante y guerrillero, que ha latido en tantas manifestaciones y huelgas. Te queremos Paquita Dinamitera.

Las compañeras y compañeros de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes y de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina no te olvidaremos nunca.


 

viernes, 10 de diciembre de 2021

JUSTÍCIA EXHUMARÀ CIPRIANO MARTOS

Dijous a la tarda l’Antonio Martos Jiménez conjuntament amb membres de la nostra Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina es van reunir amb la consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, i amb el Director General de Memòria Democràtica, Antoni Font. En aquesta reunió la consellera va traslladar el seu ferm compromís de fer realitat l’exhumació del lluitador antifranquista Cipriano Martos Jiménez l’any 2022.

Ens felicitem per aquest pas vers la veritat, la justícia i la reparació per a la família de Cipriano i per a totes les companyes i companys que els darrers anys han treballat per fer possible aquesta fita. 

Ens mantindrem amatents i farem un seguiment de tot el procés previ a l’exhumació que, segons la consellera, serà a finals de l’estiu de 2022. 

En acabar la reunió els membres de la nostra Xarxa van lliurar una gran fotografia de Cipriano Martos amb el lema “Cipriano exhumació!”.



Gràcies a les més de mil persones signants del nostre manifest per exigir l’exhumació d’en Cipriano. Gràcies a tothom que ens heu acompanyat en aquest llarg camí per la vostra solidaritat i el vostre compromís.

Aquesta exhumació serà sens dubte una victòria col·lectiva de totes les persones defensores dels drets humans de les víctimes del franquisme i la transició. 


https://twitter.com/roger_mateos/status/1469630194227064837?s=24

https://www.publico.es/politica/generalitat-catalunya-exhumara-restos-cipriano-martos-antifranquista-envenenado-reus-1973.html/amp

https://www.msn.com/es-es/noticias/espana/catalu-c3-b1a-exhumar-c3-a1-los-restos-de-cipriano-martos-el-antifranquista-envenenado-en-reus-en-1973/ar-AARIb29

https://www.diaridetarragona.com/reus/Exhumaran-los-restos-del-antifranquista-envenenado-en-Reus-en-1973-20211211-0017.html

https://www.granadahoy.com/granada/Cataluna-antifranquista-granadino-Cipriano-Martos_0_1637236591.html

https://www.estrelladigital.es/articulo/sociedad/cataluna-exhumara-restos-antifranquista-envenenado-reus-1973/20211211102851482110.html

https://www.cope.es/actualidad/espana/noticias/cataluna-exhumara-los-restos-del-antifranquista-envenenado-reus-1973-20211211_1670435

https://www.20minutos.es/noticia/4922205/0/cataluna-exhumara-restos-cipriano-martos-antifranquista-envenenado-reus-1973/

https://twitter.com/pceml/status/1469675951873220620?t=PC-Y4PR2u9-KisgClHzYZQ&s=19

https://twitter.com/TGNdigital/status/1469671158677217283?t=1ahpOM3ymUit86wwBE-CwA&s=19

https://www.isabadell.cat/memoria/cipriano-martos-exhumacio/




miércoles, 20 de octubre de 2021

ENTREVISTA A TV3 AL NOSTRE COMPANY FELIPE MORENO A VIA LAIETANA A L'ACTE DE LA COMISSIÓ DE LA DIGNITAT.


Ahir a l'acte que la Comissió de la Dignitat du a terme el primer i tercer dimarts de cada mes, des del mes de juny, a Via Laietana, va ser entrevistat pel programa de TV3, Tot es mou, el nostre company querellant Felipe Moreno. La reivindicació compartida és que aquest edifici de la tortura, on es vulneraven els drets humans sistemàticament i es cometien crims de lesa humanitat imprescriptibles es converteixi en un lloc de memòria de la repressió. Un lloc tan sinistre com la Direcció General de Seguretat de Madrid on Felipe va patir greus tortures 1975 a mans de botxins del Règim com Billy el Niño.  

Felipe va ser preguntat per la recent ordre de processament de Rodolfo Martín Villa per crims de lesa humanitat. Més de 900 pàgines d'interlocutòria en les quals es manifesta que en la transició es van vulnerar els drets humans de la mateixa manera que es va fer durant la dictadura ja que tot l'aparell de repressió continuava vigent, funcionaris i modus operandi. El silenci del govern espanyol és molt eloqüent davant aquest important pas vers la veritat, la justícia i la reparació donat a la República Argentina. 

Esperem que aquell, que es va anar a dormir com a Ministre de la Governació i es va aixecar com a Ministre de l'Interior, sigui processat també pels casos de Gustau Muñoz i de Jordi Martínez de Foix,  víctimes de la transició que formen part de la nostra querella argentina i també víctimes de Martín Villa. Nosaltres acusem.




"Optimisme moderat entre els querellants catalans contra el franquisme pel processament a l'Argentina de Martín Villa". Telenotícies vespre cap de setmana diumenge 17 d'octubre de 2021. Declaracions del nostre company Felipe Moreno. 

sábado, 18 de septiembre de 2021

CONCENTRACIONS D'HOMENATGE A CIPRIANO MARTOS JIMÉNEZ: CIPRIANO EXHUMACIÓ!

 

Antonio Martos Jiménez i companyes i companys de militància d'en Cipriano Martos.




La Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, el Fòrum de Tarragona per la Memòria i Lo Riu, Associació per l'Estudi del Patrimoni Arqueològic i Històric de les Terres de l'Ebre sota el lema "Cipriano Exhumació!" ens han convocat aquest matí a la doble concentració d’homenatge a Cipriano Martos Jiménez. El seu germà Antonio, companyes i companys de militància, entitats, associacions i representants de partits polítics han respost a la convocatòria d'homenatge i reivindicació.



 

Aquestes han estat les paraules compartides:

El Regne d’Espanya és una gran fossa, però no a cel obert, és una fossa tancada i profunda més enllà de la terra que la cobreix, una fossa sobre la qual es va construir una democràcia de fireta amb escopetes de foc i impunitat. Una fossa que els polítics col·loquen en una esfera sentimental però no de drets humans i d’obligacions ineludibles d’estat. Un insult per a les famílies que desesperades veuen com mares i pares, filles i fills, de les persones que resten a les fosques profunditats, marxen d’aquest món d’injustícia sense retrobar-se amb les restes dels seus éssers estimats.
 
Les fosses s’han d’obrir totes, no cal que ho demani un familiar, ni que hi hagi de posar-se a una cua per rebre una subvenció pidolant aquesta reparació després d’omplir desenes de formularis, ni que entitats hagin de dur a terme aquesta tasca. Les fosses que no s’han trobat s’han de localitzar, s’han d’obrir les localitzades seguint els protocols de Nacions Unides, siguin en un camp, al voral d’una carretera, anònimes als cementiris o sigui com és el cas de Cipriano, tan proper en el temps, en una fossa de beneficència.

Les víctimes que resten en aquests llimbs de fosses no són unes troballes arqueològiques que si no es troben avui ja es trobaran d’aquí a cent anys. Encara que només trobem els seus ossos, dins trobarem el seu ADN, la seva identitat biològica. ADN que s’haurà de cotejar sí o sí amb les mostres dels familiars que han de restar a un Banc amb totes les garanties. Uns ossos que ens parlaran de com van morir les persones que els abrigaven i encara que menys visible als ulls dels laboratoris ens contaran també la seva vida i les seves idees. I arribada l’hora del retrobament amb els seus aquests ossos ens parlaran de les seves emocions i del seu amor pels que els van plorar i per les vides que vindrien després dels seus assassinats, noves vides plenes d’idearis de justícia bategant als seus cors que no han oblidat.

No es pot comparar l’espera amb una llista de trasplantaments com va fer l’anterior directora de Memòria, ni parlar de recursos, ni de suposats impediments amagant informació, mentre s’obren algunes fosses, poques, d’aquestes amables, de front i retirada, on fer-se fotos i publicitat, fins i tot podria ser que amb restes de feixistes. Aquesta no és la tasca d’un govern democràtic que parli de drets humans. Si volen marcar la diferència amb aquells que han fet de l’oblit, la impunitat i la vulneració dels drets humans un regne constitucional tutelat pels que van jurar els principios del movimiento, s’ha d’exhumar a Cipriano Martos Jiménez. A Cipriano i a totes les víctimes del feixisme espanyol que van ser llençades a un forat tan obscur com les miserables vides dels seus botxins.

Per això demanem, en aquest punt exigim, a la Generalitat de Catalunya que en compliment de la seva Llei de Fosses exhumi a Cipriano Martos Jiménez. Per justícia! Cipriano exhumació!





Si Cipriano Martos resta en una fossa és per ser víctima d’un execrable crim d’estat. Un crim que es va cometre en aquesta caserna de Reus on uns torturadors de verd, uns botxins de la dictadura, van posar fi a la vida d’un lluitador antifranquista.

Escriu Roger Mateos al seu llibre “Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista”,  que els únics que podrien parlar amb propietat dels fets ocorreguts a finals d’agost del 1973 entre aquestes parets són les persones que hi eren a la caserna.
 
Cipriano i Pascual Carrilero Carrilero, company de militància, detingut i torturat també en aquest edifici, ens explicarien tota la veritat sobre el que van haver de patir, les ferides físiques i les psicològiques. Els guàrdies civils que els van detenir i torturar imagino que avui dia no es mostrarien en públic tan ufans, o sí, però no reconeixerien el crim que van cometre amb llum i taquígraf, ni tan sols sent sabedors que la llei de punt final de 1977 els empara avui, com la dictadura els va emparar ahir.

Roger Mateos ha volgut estar present en aquest acte, però pels eterns problemes de servei deficient de RENFE a Catalunya no ha arribat a temps. Li agraim de tot cor tot el treball fet durant aquests anys i el seu suport a la família, els amics i les entitats que lluiten perquè es faci justícia a Cipriano. 




  
Es pot llegir al cas Cipriano Martos:

L’ampliació de l’atestat, corresponent al dia 25, cita un total de set noms: Braulio Ramo Ferreruela, tinent de la Guardia Civil de Salou, presentat com “mando accidental de la 1ª Compañía de Reus” i instructor del cas,  al seu costat apareix el brigada del Servicio de Información de Tarragona Juan Sánchez Pérez, el guardia segundo Eleuterio León García, el cabo primero José Carrasco Ortega, el guardia primero del equipo de información de Reus Francisco Melo Macarro i els guardias segundos Julián Segura Pozo i Manuel Reina Pérez.
 
Els set estan inclosos en la querella presentada davant la justícia argentina.
 
No ha estat possible accedir als expedients d’aquests guàrdies civils i de debò que es va intentar. Però sí que es troben al BOE publicades les medalles que alguns d’aquests membres de la Benemèrita van rebre anys després, a la seva modèlica transició plena de sang dels que no van voler acotar el cap.
 
El 10 d’octubre de 1983 el Ministeri de l’Interior li va concedir a José Carrasco Ortega la Cruz con distintivo blanco i Braulio Ramo Ferreruela va ser premiat i va ascendir en l’escala fins a arribar a coronel abans de morir el 1998.




El crim aquesta vegada va ser a Reus. Cipriano era fill de Maldonadillo, Granada. De Granada també és el poeta Federico García Lorca que roman desaparegut pels feixistes a una fossa desconeguda des del 1936 i que va retratar a la Guardia Civil que va assassinar Cipriano en aquests universals versos.
 
Los caballos negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.

Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.

Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.

Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.




Testimonis de les tortures practicades a la caserna de la Guardia Civil de Reus el 1973 extrets del llibre “Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista”:

María Teresa Feliu Boquedano.

“Me separaron del resto y me metieron en una sala. Empezaron con el corro, varios guardias civiles colocados en círculo me iban empujando y golpeando, insultando y amenazando. Se divertían diciéndome groserías. “¡¡Te quemaremos los pechos!!” Acercaban cigarrillos encendidos al borde de mi piel para quemarme sin dejar herida. Procuraban pegarme sin dejar marca. Fui obligada a arrodillarme con los pies descalzos, con las plantas hacia arriba, y me atizaron durante un largo rato con los dedos con una porra envuelta en una toalla húmeda. El dolor era insoportable. Acabé con los pies tan hinchados que luego no me pude ni calzar”.

Ignasi Carnicer.

“Nos turbaba profundamente el abuso del sexo, los bastonazos en las plantas de los dedos del pie.”

“A Ignasi lo recibieron en la sala de los horrores con un cigarrillo en plena cara. Le quitaron las gafas, le desabrocharon la camisa, le metieron un ejemplar de Vanguardia Obrera en el torso y se tronchaban de risa explicándole que lo harían constar en las diligencias para que fuera acusado de propaganda ilegal. Su aliento desprendía un tufo de alcohol. Iban borrachos”. 

“Me quitaron los zapatos, tuve que arrodillarme, los porrazos iban a la cabeza y a las costillas; los puntapiés, a la ingle; los embates me tiraban contra la pared; las burlas eran un continuo; los insultos eran repetidos maquinalmente” (…) “Me tiraron encima de una mesa, uno me cogió del pelo, otro me mantenía abiertas las piernas y el teniente, con el barrote, lanzaba golpes al bajo vientre”.

Pascual Carrilero.

“Fue una experiencia tan traumática que, años después, solo la expondría a los suyos con cuentagotas. Explicaba que le dejaron los huesos hechos papilla. Le habían castigado la espalda con una vara de madera. Envolvieron una naranja con una toalla húmeda, una vieja táctica para sacudir durante horas al detenido sin provocarle un rasguño en la piel. La lluvia de golpes que encajó fue de tal magnitud que quienes lo vieron en la cárcel de Tarragona semanas después aseguran que estaba irreconocible, con la cara hinchada, untada de mercromina, con calvas aberrantes en el cuero cabelludo como consecuencia de haberle arrancado de cuajo varios mechones de pelos”. 

Ester Carrilero.

De repente, un agente entró en la celda de mi padre y le espetó: “Tienes que venir a ayudar a tu compañero, que no se puede ni levantar y debe verlo el juez.” Condujeron a mi padre hasta la estancia donde se encontraba Cipriano. Estaba hecho una piltrafa, desparramado en una silla, sin fuerzas para levantarse. Mi padre tuvo que echárselo a la espalda como un saco de patatas y cargar con él hasta una sala. Me pregunto por qué obligaron a mi padre a pasar este mal trago, supongo que pretendían amedrentarlo o quebrarle la moral para que acabara confesando más cosas”.

Nosaltres com l’autor del llibre també ens demanem si aquest és l’estat d’una persona que per voluntat pròpia ha decidit ingerir un àcid corrosiu que li va provocar 21 dies d’agonia abans de morir. Això és el que van declarar els guàrdies que el van torturar i també que el van deixar sol amb una substància que consideraven prova de càrrec. Tot molt “creïble”.

Cipriano exhumació!





El 2020 la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes va dur a terme una iniciativa de reivindicació en forma de cartes contra l’oblit on familiars i associacions van escriure cartes des del present al passat de les víctimes del feixisme espanyol i del nazisme. Aquesta és la carta que va rebre Cipriano Martos Jiménez després de ser torturat a aquesta caserna de la Guardia Civil.




Querido compañero Cipriano, sabemos que en este momento te sentirás terriblemente solo, sufriendo lo inimaginable y que tendrás miedo por ti y por tus camaradas. Seguro que en esa cama de hospital donde ahora estás postrado te asaltarán mil pensamientos dolorosos bajo la atenta mirada de los guardias civiles que te custodian día y noche, como si estuvieras en condiciones de huir. Quizá los mismos guardias que te torturaron sin tregua desde el día que te detuvieron, ese 25 de agosto de 1973 que no podrás olvidar. Ese momento fue el principio de tu trágico final, porque nos duele en lo más profundo decirte que no sobrevivirás a las quemaduras del ácido que te hicieron ingerir, dirán que por voluntad propia, los muy cobardes. Es muy duro decirte esto cuando ni tan siquiera puedes alzar tu abrasada voz contra tanto sadismo. Se te escapará la vida sin poder ver por última vez los rostros de tus amados padres y tus queridos hermanos. Tres semanas de agonía ocultándoles tu paradero y sin poder acompañarte en el trago más amargo de tus 30 años. 

Esta vez el crimen no será en Granada donde te dieron a luz, será en Reus y serán los que tienen la calavera de plomo, como escribió Lorca, quienes te robarán el último aliento. Y el día que eso ocurra vivirás por siempre en la memoria de tus camaradas del PCE (m-l), del FRAP y del sindicato OSO. Te convertirás en un mártir involuntario de la causa antifascista y republicana y al mismo tiempo formarás parte de la legión de víctimas anónimas para una sociedad amnésica, ajena a tanto nombre y apellido de represaliados por la dictadura y en transición. Y te preguntarás que qué es eso de la transición, será lo que tú te temías cuando escribisteis sobre un muro de Reus: “Abajo la monarquía del pelele Juan Carlos”, un pelele que resultará ser muy espabilado y que se largará siendo rey emérito a los Emiratos Árabes riéndose de sus súbditos y con el dinero conseguido gracias a los negocios a la sombra del trono que le regalará Franco. Se irá él y dejará al hijo que ya ha procreado una futura reina, o eso cree. Así el invento de la transición se llevará por delante tu anhelada república popular y federativa, será una traición a antifascistas, republicanas y republicanos, una legitimación de los verdugos, ideólogos y ejecutores, que serán vergonzosamente amnistiados por aquello de la reconciliación nacional, que si te sonará, será la dormidera de las luchas legítimas y necesarias de quienes con su entrega y compromiso dais lo mejor de vosotros.
 
Te escribimos para decirte que puedes estar tranquilo porque aunque con cuatro décadas de retraso, gracias a la lucha de tu hermano Antonio, todo humanidad, de tus camaradas de lucha y de los que te conocerán a través de sus testimonios, tu nombre no será borrado ya de la historia. Conociendo tu forma de ser quizá eso no te importe, pero para nosotras y nosotros es fundamental que todo el mundo sepa de tu predisposición a ayudar compartiendo lo poco que tienes, de tu empatía con el que sufre la humillación, la explotación, la pobreza, de tu amor por los animales y de tus ganas de aprender y mejorar para cambiar el mundo arriesgándolo todo. Y eso será parte de la herencia que nos dejarás y que enriquecerá nuestro patrimonio, el que sacia nuestra hambre de derechos para todas las víctimas del franquismo y la transición.

Te extrañará leer estas letras llegadas desde tan lejos en el tiempo, desde este 2021 donde la lucha antifascista sigue siendo tan necesaria como el aire que respiramos y que intentan robarnos a cada paso que da el insaciable capitalismo sin entrañas. Y seguro que te preguntas que quiénes somos, pues somos la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, una red de querellantes que busca justicia en una República que supo cumplir con sus deberes democráticos. En un juzgado de allí ya constan los nombres de quienes te detuvieron, te torturaron y te dejaron agonizando en esa sala inhóspita de Sant Joan de Déu. Tu hermano se querellará por ti, declarará en un juzgado de Sabadell donde todavía vive y la Xarxa le acompañará en todo momento. Tu familia, tus compañeras y compañeros, que no te olvidarán nunca, explicarán generosamente al periodista Roger Mateos las vivencias que compartiste con ellos. Roger escribirá un gran libro sobre ti lleno de verdad y honestidad, relatará tu vida de Maldonadillo al cementerio de Reus donde te enterrarán en una fosa de beneficencia con nocturnidad e ilegalidad falsificando la firma de tu padre. No verás como tu madre será maltratada por los tricornios que entre amenazas y empujones le negarán ver tu cuerpo impermeables a las amargas lágrimas de quien te amamantó y no podrá amortajarte, ni velarte. 

Tu historia Cipriano será conocida y tu nombre aparecerá en diarios, radios y televisiones y seguramente en tu modestia eso no te consuele, pero creemos que si lo hará el saber que lo que viviste y lo que sacrificaste abrirá los ojos de muchas personas ajenas a tantas heridas abiertas a causa de la represión, esa que comenzó un 17 de julio de 1936 y que no paró después de la muerte del dictador en 1975. Tú que renunciaste a tanto para militar en la clandestinidad tuviste una muerte también clandestina, que romperá más de 40 años después el silencio impuesto por quienes quisieron ocultar el execrable crimen que cometieron contigo. 

Desde diciembre de 2019 una plaza en el barrio de Sabadell donde comenzaste tu formación política y combativa llevará tu nombre y decenas de personas entre ellas tus camaradas te rendirán homenaje entre flores, poemas y cantos. El camino no ha llegado a su fin, todavía peleamos para que tus restos sean exhumados y puedas descansar en paz junto a tu madre y tu padre en Granada, para que tus represores sean juzgados y recibas la justicia que te mereces. 

Gracias Cipriano por tu ejemplo de sencillez, humildad y firmes convicciones. Te querrán y respetarán los que no podrán conocerte, te amarán los que te conocieron y estarás siempre presente en la memoria de tus compañeras y compañeros, como en la de Pascual Carrilero que te sostuvo en sus brazos cuando destrozado y casi inconsciente le obligaron a cargar contigo. Él superará las torturas físicas pero no las psicológicas y te llevará clavado como un alfiler de infinita pena en su alma. 

Honor y gloria Cipriano porque tú, paria de la tierra, serás la sal de los derechos que nos quedan por conquistar y reconquistar.





Avui entre totes i tots aquí estem fent un acte pels drets humans, no només per en Cipriano, també per totes les víctimes de desaparició forçada de l’estat espanyol. 

Les Nacions Unides respecte a aquesta vulneració dels drets humans és molt clara, els estats tenen l’obligació de buscar, localitzar i alliberar les persones desaparegudes i en cas mort, han d’exhumar i identificar a aquestes persones i s’han de restituir les seves restes. 

A Catalunya les competències en aquesta matèria són de la Generalitat i així s’ha comunicat a la Consellera de Justícia en document registrat aquest agost. Des d’aquí li demanem una resposta ràpida i un pas en l’única direcció possible que és l’exhumació del torturat fins a la mort Cipriano Martos Jiménez. El Grup de Treball sobre les Desaparicions Forçades o Involuntàries ha estat informat sobre aquesta petició i sobre el cas d’en Cipriano Martos Jiménez.

La Memòria que no s’entengui com defensa dels drets humans pel dret a la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes de crims de lesa humanitat, per definició imprescriptibles, és només una façana per amagar un interior de vulneracions i obscuritat. 

Cipriano exhumació!





Després d'aquests parlaments ens hem traslladat al cementiri de Reus per a l'ofrena floral.




Recordem Cipriano amb la lletra d’aquesta cançó que li van dedicar després de la seva mort i que va ser recuperada per Jordi Figuerola i Mar Joanpere.

Ayer fuiste obrero
y hoy eres el estandarte de tu clase
y hoy eres la venganza en nuestros puños
que de sufrir y de luchar
ya no creen en la derrota.

Ayer fuiste lucha
y hoy un grito que llama
a que nos alcemos sin componendas
sin miedo hacia adelante
como te enseñó nuestro pueblo.

Ayer fuiste sangre
y hoy tu sangre está llamando a cada puerta
y hoy tu sangre se convierte en un cuchillo
que romperá las cadenas 
abrirá nuevos caminos.

Ayer fuiste obrero
y de tu victoria toda España
es hoy testigo
tu nombre siempre estará
vivo entre nosotros.

Cipriano Martos, compañero
luchadores como tú
nos hacen falta 
para enterrar en la historia
tanto crimen.

Te juramos compañero,
compañero venceremos.




Fa 48 anys que en Cipriano Martos va ser inhumat en aquest cementiri, d’amagat i a correcuita. Profanadors de vides i falsificadors de veritats i documents van robar el seu cos a la seva família i també l’últim adeu. Va ser un dol el dels seus  pares sense flors per portar a una tomba i sense el consol de poder visitar al seu estimat fill mort. Avui demanem entre flors l’exhumació d’en Cipriano perquè és de justícia que descansi amb els seus pares a la seva terra de Granada. Un poble del qual va marxar amb fam d’aprendre com es podia canviar el món per fer-lo més just i deslliurar-se de l’opressió de dictadures i monarquies. La humanitat i el compromís social i polític d’en Cipriano ens fa pensar que avui seria al costat de totes les persones que pateixen el feixisme institucional, l’organitzat o l’espontani, la marginació, la discriminació, la repressió, la precarietat laboral, el masclisme, el racisme, la xenofòbia, la LGTBIfòbia, l’aporofòbia. Per això pensem que estaria content que els clavells que deixarem sobre la seva fossa, que espera ser oberta, estiguin dedicats a les víctimes de totes aquestes xacres socials, unes en representació de totes per cada any que porta esperant justícia la seva família. Comencem pel 1973 i aquest serà per en CIPRIANO MARTOS JIMÉNEZ.




1974 – SALVADOR PUIG ANTICH.
1975 – ELS AFUSELLATS DEL 27 DE SETEMBRE. 
1976 -  JUAN GABRIEL RODRIGO KNAFO. 
1977 – MARÍA LUZ NÁJERA JULIÁN. 
1978 – GUSTAU ADOLF MUÑOZ DE BUSTILLO GALLEGO.
1979 -  GLADYS DEL ESTAL FERREÑO.
1980 – YOLANDA GONZÁLEZ MARTÍN. 
1981 – ELS ASSASSINATS DEL CAS ALMERIA.
1982 – ESTEBAN MURUETAGOIENA SCOLA.
1983 – ELS TORTURADORS I ASSASSINATS A INTXAURRONDO.
1984 – CHRISTIAN OLASKOAGA. 
1985 – MIKEL ZABALZA GARATE.
1986 – CHRISTOPHE MATXIKOTE I CATHERINE BRION.
1987 – JUAN CARLOS GARCÍA GOENA.
1988 – ELS TRES MANOBRES MORTS A HUELVA.
1989 – JOSÉ ANTONIO CARDOSA MORALES.
1990 – ELS TRES MINERS MORTS A PALENCIA
1991 – SONIA RESCALVO.
1992 – PEDRO ÁLVAREZ.
1993 – GUILLEM AGULLÓ I SALVADOR.
1994 – DAVID FURONES
1995 – RICARDO RODRÍGUEZ GARCÍA.
1996 – DAVID GONZÁLEZ RUBIO.
1997 – MOURAD AL ABIDINE.
1998 – AITOR ZABALETA CORTÁZAR.
1999 – ALBERTO JAVIER MORALES.
2000 -  HAMID SAADA.
2001 – CARMEN S.C.
2002 -  ANTONIO MICOL ORTIZ.
2003 – ELADIO MUÑIZ.
2004 – SALVADOR FRANCISCO GÓMEZ SEGURA. 
2005 -  MARÍA DEL ROSARIO ENDRINAL PETIT.
2006 – MARÍA VANESSA M.C.
2007 – CARLOS JAVIER PALOMINO MUÑOZ.
2008 – ELS TREBALLADORS MORTS EN ACCIDENT LABORAL A VALÈNCIA. 
2009 – JONATHAN CARRILLO.
2010 – ELS 157 TREBALLADORS MORTS AQUELL ANY.
2011 – PERE ARTUR FORNÉS VERGARA.
2012 – AMAIA EGAÑA.
2013 – GEORGE MILUTA.
2014 – ELS 15 MORTS DEL TARAJAL.
2015 – LYSSA DA SILVA.
2016 – ELS 68 TREBALLADORS MORTS A CATALUNYA.
2017 – ROSA PITARCH VICENTE.
2018 – JORDI RODRÍGUEZ F.
2019 – SILVIA CONTRERAS.
2020 – SUSANA CRIADO ANTÓN.
2021 – SAMUEL LUIZ MUÑIZ.

I per últim, com Cipriano estimava tant i tant als animals, aquesta flor es dipositarà en memòria del gos Lukanikos, un gos del carrer valent, un antifeixista de quatre potes que va estar a primera línia de lluita a les manifestacions del poble grec contra la Troika entre fum, foc i cops de porra que li van provocar una mort prematura.
 

Pascual Carrilero Carrilero.


No volem acabar aquest acte abans de fer l’ofrena floral sense llegir el sentit poema de Pascual Carrilero Carrilero a Cipriano Martos Jiménez. Pascual va caure amb Cipriano i va ser torturat sense pietat a la caserna de la Guardia Civil de Reus, mai va perdonar, mai va poder oblidar. Va deixar tot el seu dolor en aquests versos al seu company, dolor i impotència que compartim. Honor i glòria per tots dos.

CIPRIANO MARTOS

Me despierto 
a media noche,
muchas noches 
pienso en ti.

No duermo, no puedo
descansar en paz,
no puedo.

Tus asesinos
pasan delante de mí,
me desafían orgullosos,
me humillan.

Te mataron Cipriano
la Guardia Civil,
si pudiera dormir,
pero no puedo,
pensando en ti.

Pascual Carrilero.




A continuació es va procedir a l'ofrena floral al monòlit a peu de fossa que els seus companys del PCE (m-l) van col·locar l'any 1979. Companys com l'Antonio Silva, autor d'aquesta foto testimoni gràfic de l'homenatge retut aquell dia.




El primer clavell vermell l'ha deixat el seu germà Cipriano Martos, molt emocionat per tot el suport rebut per les persones que s'han solidaritzat amb ell en un aniversari que ell mai podrà oblidar i menys fins que no es faci justícia.




Les companyes i companys de militància d'en Cipriano canten un himne a la seva memòria mentre les persones i entitats convocades per retre homenatge a aquest lluitador antifranquista, torturat i mort per la Guardia Civil a Reus el 1973, fan l'ofrena floral.  Cipriano exhumació!!!








Qui era en Cipriano Martos Jiménez i què va haver de patir?


Cipriano era un treballador, sindicalista de l’Oposición Sindical Obrera, militant del Partido Comunista Español (marxista-leninista) i del Frente Revolucionario Antifascista y Patriota. Va ser detingut en una caiguda múltiple el 25 d’agost de 1973 a Reus per haver llançat uns fulls volants a una fàbrica d’Igualada. Una vegada dins de la caserna va ser torturat de manera sàdica fins al punt de fer-li ingerir un líquid corrosiu que el va cremar des de la gola a l’estómac. En aquest lamentable estat el van portar davant del jutge que va ordenar el seu trasllat a l’Hospital Sant Joan de Déu de Reus. El dia 29 d’agost, malgrat la seva impossibilitat per poder respondre, el jutge va voler prendre-li declaració a l’hospital des d’on va sortir mort i d’amagat el 18 de setembre. Va ser un final llarg i en solitud el d’en Cipriano, custodiat a tota hora per una parella de guàrdies civils observant impassibles la seva agonia. El seu va ser un assassinat d’estat despietat. No va poder ser visitat ni tan sols pel seu advocat i molt menys per la seva família, que no va ser avisada fins que va morir el 17 de setembre. Ni tan sols van poder acomiadar-se del seu cos sense vida després de viatjar tota una nit en taxi des de Granada. La seva mare va implorar ben bé de genolls que li deixessin veure el seu fill mort i els números de la Guàrdia Civil li van barrar el pas a cops de peu i amenaces. Mentrestant les despulles d’en Cipriano van ser inhumades a una fossa de beneficència al Cementiri de Reus, sent falsificada la signatura del seu pare, que no va poder viatjar des del seu poble per problemes de salut. Els seus pares van morir amb la pena de no poder acomiadar-se del seu estimat fill, una meravellosa, solidària, generosa, empàtica, compromesa i bona persona. Un lluitador antifranquista a qui els botxins de la dictadura li van robar la vida amb només 30 anys.


Què volem?


Volem l’exhumació d’en Cipriano Martos Jiménez i que la seva família el pugui inhumar amb els seus pares a Granada i poder fer-li el comiat que es mereix com a republicà que no va abandonar la lluita per la llibertat. El Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades o Involuntàries de Nacions Unides (WGEID) és al corrent del cas. Tenim l'empara del dret internacional que fixa l'obligació inexcusable d'exhumar. La causa d'en Cipriano és la punta de l'iceberg dels milers de persones desaparegudes que són a les fosses comunes, a Catalunya i a la resta de l'Estat, i que els seus familiars volen identificar i enterrar dignament. 


Què s’ha fet fins ara?


En el marc de la Llei 10/2009 aprovada pel Parlament de Catalunya l’Antonio Martos Jiménez va sol·licitar l’any 2017 l’exhumació del seu germà Cipriano a la Direcció General de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya. La llavors directora Carme García i Suárez va demanar un estudi de viabilitat per a l’exhumació d’en Cipriano i aquest mateix any l’Antonio Martos Jiménez va ser citat a l’hospital Vall d’Hebron on se li va extreure una mostra d’ADN. 


El 2019 la directora Gemma Domènech i Casadevall va comunicar al germà d’en Cipriano la negativa a l’exhumació amb una manca total d’empatia i ni tan sols li va deixar veure l’informe tècnic que sosté la no intervenció en la fossa on va ser inhumat Cipriano sense el consentiment familiar. El cas de Cipriano Martos Jiménez també està present a l’anomenada Querella Argentina i entre la documentació aportada consta un informe d’exhumació favorable elaborat per l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica. Aquest informe de viabilitat també va ser proporcionat a la Direcció General de Memòria Democràtica i no va ser pres en consideració malgrat la professionalitat i experiència de l’ARMH. I per últim, aquest agost ha estat registrada aquesta digna petició d'exhumació adreçada a la Consellera de Justicia, senyora Lourdes Ciuró. 


Podeu llegir el manifest aquí:

Fem campanya per a continuar recollint signatures d'entitats i persones, aquí:


Aquesta recollida de signatures és una reivindicació i un homenatge no només a Cipriano, també, com ell voldria, a totes les persones detingudes, torturades, empresonades i assassinades a les comarques de Tarragona des de l’entrada de les tropes franquistes fins a la Transició. Volem recordar a totes les antifeixistes detingudes i torturades en la mateixa caiguda que en Cipriano com el seu company Pascual Carrilero Carrilero, també present a la Querella Argentina. No volem oblidar tampoc al treballador Juan Gabriel Rodrigo Knafo mort a la ciutat de Tarragona el 1976 amb 19 anys quan era perseguit per la policia per manifestar-se contra els assassinats del 3 de Març a Vitòria. Ni tampoc oblidem als centenars de represaliats i morts d'una Transició que res va tenir d'exemplar.

Per tot el que hem exposat us preguem a persones, entitats, associacions i col·lectius de defensa dels drets humans i de les víctimes del franquisme i la Transició que signeu aquesta petició de Veritat, Justícia i Reparació per a exigir l’exhumació d’en Cipriano Martos Jiménez a la Consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya.


Llistat obert de persones i entintas signants de l'adhesió a la petició d'exhumació d'en Cipriano Martos aquí:



Donem les gràcies a totes les persones, entitats, associacions, representants polítics, partits i sindicats que han signat la petició per exigir l'exhumació d'en Cipriano Martos Jiménez, també a totes aquelles persones que han participat en aquest homenatge reivindicatiu d'avui. Més de mil signatures de solidaritat que volem siguin moltes més. 


Galeria fotogràfica de l'acte:





















RECULL DE PREMSA

DIARI DE TARRAGONA. REUS. MEMÒRIA HISTÓRICA.

Piden exhumar los restos de Cipriano Martos del cementerio de Reus
Su familia y diferentes colectivos impulsan una campaña para abrir la fosa y poder trasladarlo a Granada para despedirlo y enterrarlo




Mónica Pérez - 19/09/2021

«Pedimos la exhumación, que se compruebe el ADN y veamos que es real, que de verdad los restos son de mi hermano, porque para mí, hoy, Cipriano es un desaparecido, una persona hecha desaparecer por las autoridades de la época». Son palabras de Antonio Martos, hermano del sindicalista y activista antifranquista Cipriano Martos, que murió el 17 de septiembre de 1973 tras ser forzado a beber un líquido corrosivo durante un interrogatorio en el cuartel de la Guardia Civil de Reus. 

Ayer, en una concentración en el Passeig Mata impulsada por La Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, por el Fòrum de Tarragona per la Memòria y por Lo Riu, Associació per l’Estudi del Patrimoni Arqueològic i Històric de les Terres de l’Ebre, Antonio volvió a reclamar «que la familia podamos quedarnos tranquilos, tener ese descanso, y que, algún día, se pida perdón a quien esté en la misma situación y se abran las puertas de todo lo que aún sigue oculto». 

En una tumba de beneficencia del Cementerio General de Reus descansa, según el relato oficial, el cuerpo de Cipriano Martos. El deseo de la familia es cerciorarse de que está allí «y que no sea lo que muchos han comentado de que lo incineraron y echaron las cenizas al Ebre, que lo sepamos», añade su hermano Antonio. Su deseo, tras ya 48 años de espera, es poder devolverlo a Granada, despedirse de él y enterrarlo junto a sus padres. 

El intento más reciente en este sentido es la puesta en marcha de una recogida de apoyos que ya acumula un importante volumen de firmas tanto de entidades y colectivos como de personas a título individual. El acto celebrado ayer en el Passeig Mata, que culminó con una ofrenda floral en el cementerio, pretendía también eso: «exigir a la Conselleria de Justícia de la Generalitat que, ahora sí, autorice la apertura de la fosa de beneficencia y la exhumación», para lo cual la familia dispone de un informe de viabilidad. El caso de Cipriano Martos está presente en la denominada Querella Argentina. 

En el Passeig Mata se leyeron varios fragmentos y declaraciones alrededor de Martos. Todos acabaron pidiendo «Cipriano exhumación». Algunos de ellos expresaron que «las fosas hay que abrirlas todas, todas, y no hace falta que lo pida un familiar, ni que tenga que ponerse en una cola a por una subvención mendigando la reparación después de rellenar decenas de formularios, ni que entidades tengan que llevar a cabo esta labor». Y añadieron que «las fosas que no se han encontrado hay que localizarlas, y hay que abrir las que se han localizado siguiendo el protocolo de las Naciones Unidas, ya sea en el campo, al lado de una carretera, en cementerios o, como la de Cipriano, tan próxima en el tiempo, una fosa de beneficencia» y «sus huesos hablarán». 

La recogida de apoyos se puso en marcha este verano. Acceder a ella es posible a través de https://ciprianomartosjimenezinmemoriam.blogspot.com, donde también se puede consultar la lista de firmantes.


REUS DIGITAL - MEMÒRIA HISTÒRICA

Entitats memorialistes homenatgen Cipriano Martos i demanen la seva exhumació a Reus.


Convocades per la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, el Fòrum de Tarragona per la Memòria i Lo Riu, Associació per l'Estudi del Patrimoni Arqueològic i Històric de les Terres de l'Ebre més d’un centenar de persones han retut homenatge a Cipriano Martos Jiménez i han exigit a la consellera de Justícia la seva exhumació.

En un acte molt emotiu s’han relatat les tortures que va patir el militant antifranquista just davant de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil on li van fer ingerir un líquid corrosiu, que després de 21 dies d’agonia a l’Hospital Sant Joan de Déu, li va causar la mort. També s’han llegit els noms dels torturadors.

Més tard, la concentració s’ha traslladat al cementiri de Reus on Cipriano Martos va ser enterrat sense coneixement de la família a una fossa de beneficència. L’ofrena floral ha consistit en un clavell vermell per cada any que la família de Cipriano espera que es faci justícia.

La primera flor l’ha deixat el seu germà Antonio molt agraït per tot el suport rebut en aquesta jornada, seguit de les antigues companyes i companys de militància d’en Cipriano, la filla d’en Pascual Carrilero, detingut juntament amb Cipriano i també torturat.

Posteriorment han passat membres d’entitats com les Bruixes del Nord de Sabadell, la Coordinadora d’Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià, la Comissió de la Dignitat, la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes i el representant de l’obra Molotov sobre la vida de Cipriano basada en el llibre de Roger Mateos Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista.

També ha estat present a l’homenatge la diputada al Parlament de Catalunya Laia Estrada, així com regidors del consistori reusenc i representants de diferents partits polítics.

Aquest acte sota el lema "Cipriano exhumació!" està inclòs dins de la campanya de recollida de signatures per exigir l’exhumació de Cipriano Martos Jiménez a la Generalitat de Catalunya com responsable de les polítiques de Memòria i en compliment de la seva Llei de Fosses.

Més de mil signatures d’entitats, partits, sindicats, associacions i de particulars han estat recollides per “exigir que es compleixi amb els principis dels drets humans de veritat, justícia i reparació seguint els protocols de Nacions Unides en matèria de desaparicions forçades o involuntàries”.

Segons els organitzadors, “la campanya segueix oberta i la reivindicació seguirà en peu fins a obtenir la justícia que es mereix la família d’en Cipriano, un crim de lesa humanitat que no prescriu”.




GARA Euskal Herriko egunkaria

2021 IRA. 20. Alèx ROMAGUERA. Barcelona.
  
CIPRIANO MARTOS, CUANDO EL FRANQUISMO MORÍA MATANDO.

Medio siglo después de su terrible muerte en Reus, familiares y amigos de Cipriano Martos, militante del FRAP, impulsan una campaña para pedir la exhumación de sus restos.

El sábado, 17 de setiembre, se cumplieron 48 años de la muerte del joven Cipriano Martos en el Hospital Sant Joan de Reus, tras 21 días de agonía a consecuencia de las heridas que le causó el contenido de un frasco que le obligaron a ingerir en el cuartel de la Guardia Civil de esta localidad tarraconense. Una historia tremenda que recuerda a la de Francisco Javier Núñez en Bilbo, en 1977, recientemente reconocida a nivel oficial.

Incomunicado y sin que sus allegados tuvieran noticia de su situación, Martos había sido ingresado en el centro médico después de padecer torturas ininterrumpidas en las dependencias policiales durante 55 horas. Un calvario que terminó cuando los agentes que le tenían confinado le introdujeron por la boca un líquido que contenía ácido sulfúrico, gasolina y otros productos corrosivos, cuyos efectos fueron letales. Quedó abrasado por dentro.

Hoy, después de una larga lucha por reivindicar su figura y que su caso llegara en manos de la magistrada María Servini, que desde Buenos Aires instruye la única causa contra los crímenes del franquismo, amigos y familiares del activista del FRAP han emprendido una campaña para pedir que se exhume su cadáver y se le pueda inhumar junto a sus padres en Granada, de donde era originario.

Un coctel mortal
El de Cipriano Martos es una de los crímenes más atroces cometidos por el régimen franquista en su fase final. Nacido en el 9 de diciembre de 1942 en la localidad de Loja, formaba parte de los hijos de andaluces que tuvieron que emigrar de su población tras el levantamiento fascista.

Ya en Catalunya, encontró trabajo en dos fábricas textiles de Sabadell y Terrassa (Barcelona) y, más tarde, en una empresa de la construcción situada en Reus. Fue en estos ambientes dónde tomó conciencia de la precariedad a la cual eran sometidas las clases populares y de la feroz represión que las autoridades aplicaban contra jóvenes que, como él, anhelaban un futuro de libertad. Ante esta realidad, optó por afiliarse al sindicato Oposición Sindical Obrera (OSO) y, acto seguido, al Partido Comunista Español Marxista-Leninista PCE (M-L) y su brazo armado, el Frente Revolucionario Antifascista y Patriota (FRAP).

Su arresto se produjo el 25 de agosto de 1973, en un período en el que el régimen, consciente de sus flaquezas, redoblaba la ofensiva para atajar el creciente malestar social mediante los ejecuciones selectivas, la práctica abusiva de los «galletes fáciles» y la ayuda de la Triple A, los Guerrilleros de Cristo Rey y otras bandas ultras y parapoliciales.

Tras repartir propaganda en la ciudad de Igualada, Martos fue interceptado junto al sindicalista Pascual Carrilero por una patrulla de la Guardia Civil a la entrada de la empresa para la que trabajaba como encofrador y, después de estar presente en el registro de su piso de Reus, fue conducido a la Casa Cuartel de la población. Allí, tras ser sometido a varias torturas, le obligaron a ingerir un coctel molotov, provocándole un colapso ante el cual los agentes decidieron trasladarle al Hospital San Joan. A causa de la grave hemorragia que le paralizó el cuerpo, falleció la noche del 17 de setiembre a la edad de 30 años.

La reparación pendiente.

La memoria de Martos ha permanecido intacta durante estas décadas, gracias a antiguos compañeros que, junto a la fosa de beneficencia del Cementerio de Reus adonde fue arrojado sin conocimiento de la familia, colocaron dos años después de su muerte un monolito con la leyenda “Cipriano Martos Jiménez, 1945-1973. Militante y héroe del PCE(M-L) asesinado en Reus por luchar por la República, el Socialismo y el Comunismo”.

También coincidiendo con el décimo aniversario de su muerte, apareció en Sabadell un mural recordando su participación en las protestas sindicales que tuvieron lugar en esta ciudad, dónde vive su hermano Antonio Martos, a quien la Red Catalana y Balear de Apoyo a la Querella Argentina contra los Crímenes del Franquismo contactó para proponerle llevar el caso ante la juez Servini.

En 2016, Antonio Martos declaró en los juzgados de Sabadell y gracias a ello, la juez argentina ha asumido una causa que, en virtud del principio de justicia universal, podría aclarar las circunstancias y los responsables directos de la muerte de Cipriano y de otras ejecuciones ocurridas a las postrimerías del franquismo.

Es esta iniciativa la que han permitido a familiares y amigos emprender la campaña que, al amparo de la Ley 10/2009 aprobada por el Parlament de Catalunya, insta a la Generalitat a la exhumación de Cipriano con el fin que pueda ser trasladado a Granada, inhumado con sus padres y homenajeado por los vecinos de aquella Loja que dejó para emprender una nueva vida en Catalunya. Este sábado, en Reus, se celebró un acto para reclamar la exhumación y recordar la entrega del joven activista en la lucha por la democracia y las libertades.