PRESENTACIÓ LLIBRE CASO CIPRIANO A REUS. EMOCIÓ, LLÀGRIMES I REIVINDICACIÓ.

 

La família de Pascual Carrilero, Cipriano Martos, els companys de militància Paquita i Felipe, l'artista Lola Lasurt i l'autor Roger Mateos.

Al Cercle de Lectura de Reus es va fer ahir la presentació del llibre de Roger Mateos sobre la vida i mort d'en Cipriano Martos. En aquest acte van participar a la taula la filla d'en Pascual Carrilero, Ester, l'expresident del Parlament de Catalunya, Ernest Benach i l'autor Roger Mateos, però també en van ser protagonistes el fill de Pascual Carrilero, Jordi, el germà d'en Cipriano, Antonio, i l'alcalde de Reus que va aprofitar per comunicar als presents que es posarà una placa commemorativa al carrer Pubill Oriol, on va viure Cipriano abans de ser torturat a la caserna de la Guardia Civil de Reus. 

Va ser un acte molt emotiu un viatge d'un passat franquista d'una dictadura assassina a un present marcat i impregnat de la repressió i la manca de llibertats d'un règim que la transició no va voler tallar de soca-rel i que fa que la impunitat sigui la carta de presentació d'un Regne d'Espanya, que ens ha obligat a buscar justícia a la República Argentina.

La primera en prendre la paraula va ser l'Ester que nerviosa i emocianada va fer plorar al públic amb el seu relat, el d'una nena espantada, però alhora valenta, aquell estiu del 73. Entre el centenar de presents alguns dels detinguts i també torturats salvatgement, com la Maria Teresa Feliu, en aquella caiguda, que va anar més enllà dels membres del PCE (m-l) i que va afectar a tota la comarca. 

Va fer un petit homenatge a la seva mare, la Teresa Baiget, pel seu coratge, una dona que no es va arronsar davant d'aquells homes que registraven el seu domicili després de la detenció del seu marit i que va agafar les regnes del negoci assenyalada com la dona del comunista. També va voler recordar al seu pare com una persona que va patir molt, no només les tortures, sinó la humiliació d'haver d'acotar el cap davant d'aquells que el van vexar i van provocar la mort d'en Cipriano, una mort que mai va superar.

L'Ester va confesar que sempre s'havia sentit culpable per haver contestat que sí al guàrdia que li va demanar si el cotxe del seu pare era de color butà, després de veure com regiraven la seva habitació demanant-se si la responsable de tot allò era ella.  Va recordar com feia les octavetes amb el seu pare, com ella girava la maneta de la multicopista que va substituir una vietnamita que reproduïa textos il·legibles. L'Ester també ens va fer riure com quan va explicar que a l'endemà de la mort del dictador, el seu pare, després d'una nit de celebració, la va agafar de la mà a ella i a la seva germana i les va portar al col·legi, cosa que no feia mai per motius laborals, a la porta hi era el director que els hi va dir que no hi havia classe, llavors el seu pare li va respondre, les acompaño en el sentimiento i amb les mateixes va girar cua. O com quan va dir que el seu pare no volia que fes classes de religió i que havia de quedar-se amb els testimonis de Jehovà fent arrels quadrades. 

Per acabar va voler agrair de tot cor a aquella gent que va definir com molt valenta el seu compromís i la seva lluita contra el feixisme, moltes presents a la sala.  

Moltes gràcies Ester per compartir amb nosaltres els teus records i sentiments.

L'Ernest Benach va voler començar explicant que quan llegia aquest llibre camí d'Alcalà Meco per visitar la Carme Forcadell va tenir la triste sensació i el neguit, salvant les distancies entre viure en dictadura i en democràcia, que al moment actual hi era present el posit del règim franquista, que ha persistit fins avui i que fa que la impunitat sigui present, des de les medalles subvencionades de Billy el Niño a tants i tants casos d'ahir i d'avui, com la situació dels presos polítics. 

Va remarcar la importància de la memòria històrica, de parlar de justícia que no pas de venjança, de que no es pot banalitzar el franquisme, de la lluita antifranquista i el paper del comunisme en aquesta, i que encara que no ell no era comunista sense les seves militants no s'entendria la Catalunya d'avui. 

També va voler parlar de la importància del periodisme d'investigació, de la tradició i trajectòria d'aquest a Catalunya i de com el llibre del periodista Roger Mateos era un clar exemple del millor periodisme d'investigació, un treball molt bé fet.

Roger Mateos va dir que per ell la presentació a Reus era la més important, ja que allà és on va ser torturat Cipriano Martos i on va trobar la mort després d'una llarga agonia en solitud i custodiat per la Guardia Civil. Roger va convertir els agraïments a totes aquelles persones que van compartir amb ell els seus testimonis, de vegades històries terribles de la repressió soferta, en un homenatge. Molts personatges vius com Bartolo o Miró, que trobareu en aquesta biografia imprescindible. Roger va confessar que li hagués agradat moltíssim poder haver parlat amb Pascual Carrilero, que va morir un dia abans que es presentes la primera querella a la República Argentina el 14 d'abril de 2010. 

Després va prendre la paraula en Jordi Carrilero, fill d'en Pascual, que molt emocionat també va retre homenatge al seu pare, a Cipriano i a tota aquella gent que va tenir el valor de comprometre's amb molt de sacrifici a lluitar per la llibertat. 

Va explicar com l'any 87 una persona grassa i amb bigoti es va apropar a la parada del mercat on treballava el seu pare demanant-li: Qué, te dimos bien eh?, pregunta que va repetir tres vegades fins que el seu pare indignat, i amb molta ràbia continguda de tants anys d'impunitat, va agafar-lo per la roba dient-li que el mataria, però que la gran diferència entre el seu pare i aquell desconegut era que només el va insultar perquè Pascual era una bona persona i no un assassí com els guàrdies que van matar a en Cipriano. Ell, un adolescent llavors, en aquell moment no va entendre l'escena viscuda, va ser la seva mare qui li va explicar que aquella persona era el torturador del seu pare, ja que aquest va guardar silenci. 

Va acabar el seu discurs dient que aquells que els franquistes van assenyalar com terroristes no ho eren pas i llegint les paraules protagonistes del mural que el FRAP va pintar a Reus l'any 73: Ni Franco, ni Rey, ni Yanquis. República Popular y Federativa. Abajo la monarquía del pelele Juan Carlos. 

L'últim en prendre la paraula va ser l'Antonio Martos que nerviós i emocionat va voler traslladar a la dona i els fills d'en Pascual que ell no tenia cap ressentiment pel fet que aquest després de moltes hores de terribles tortures nomenés Cipriano, tot el contrari, que per a ell, ells eren part de la seva família. 

Va començar la seva intervenció reivindicant el paper de la dona i parlant d'igualtat, argumentant que si els seus vots valen igual en uns comicis, han de tenir en reciprocitat els mateixos drets. Va expressar que si una dona portés les regnes del poder hi hauria més benestar i justícia perquè elles han estat qui més han patit les injustícies, ja que han estat assassinades, violades, que han estat les que han sofert més pèrdues familiars i que han estat les pitjor pagades pel règim dictatorial. Va continuar dient que ens van robar a totes i a tots els drets l'any 36 fins a l'any 78, entre cometes, perquè encara dura. Va recordar que a les persones que van atemptar a l'Hipercor o a Vic els hi diuen assassins, llavors com hem d'anomenar a aquells que van executar a persones a les parets dels cementiris?, no podem tenir doble vara de mesurar. Va reflexionar que els torturadors del franquisme amb el seu enriquiment, els seus galons i estrelles han acabat o acabaran al pou mort que tot s'ho empassa, per què no es fa justícia a aquest pou d'assassins?

Va acabar dient que el seu vot era per la pau a la terra, per la justícia i la igualtat de drets.

L'Antonio és un fill del poble, un home senzill, íntegre i molt assenyat que mai ha oblidat el patiment del seu germà i que continuarà lluitant perquè es faci justícia. La seva intervenció va ser molt aplaudida.